Este blog va nàixer l'estiu del 2005 junt amb la meua candidatura a Secretari General del BLOC JOVE. Aquella tardor, després d'haver alcançat un acord amb l'altra candidatura existent vaig ser nomenat Portaveu Nacional del BLOC JOVE a Vila-real , i ara fa just un any, després d'un nou congrés a Xàtiva, triat Secretari General del BLOC JOVE. Amb anterioritat havia estat membre de la breu Coordinadora Nacional encapçalada per Mireia Martínez assumint la vicesecretaria de Comunicació.

Des de hui, deixe, per voluntat pròpia, la Secretaria General. Són nombroses i ben diverses les raons que em porten a renunciar a la responsabilitat d'encapçalar la Coordinadora Nacional del BLOC JOVE i representar a les joventuts del valencianisme polític, d'esquerres i ecologista. Però amb esta decisió, que confie contribuirà a afavorir el necessàri relleu generacional al BLOC JOVE i a forjar nous lideratges que mantinguen l'espenta de l'organització, queda clar que pose un punt i a part en la meua participació activa en política. És hora de renovació, una renovació que ha d'arribar al màxim de nivells possibles i crec que el més honest és aplicar als assumptes propis les receptes que un predica.

Malgrat que sempre et queda un cert regust amarg per no haver pogut dur a terme tot allò que et proposes quan assumixes una responsabilitat com esta, deixe el càrrec amb certa satisfacció per moltes experiències viscudes i moltes fites superades al costat d'un valuós grup de persones a les quals vull des d'ací donar-los les gràcies.

Ara, amb certa distancia prudencial, per allò de que la renovació siga certa i no un simple operació d'estètica, continuaré col·laborant amb el BLOC JOVE en tot alló que puga ser útil per a l'organització, aixó sí, a un nivell molt diferent del que ho he fet els darrers anys.

Personalment tinc alguns reptes a afrontar, alguns d'ells relacionats també amb el valencianisme des d'altres àmbits dels quals m'agradaria parlar en este blog en un futur pròxim. Per tot això este post culmina una llarga etapa però com resa el tòpic, obri una altra, que - seguint amb els tòpics- potser no serà ni millor ni pitjor, però si serà diferent.

Diumenge, al Prat de Llobregat i a la cloenda del XVé Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya vaig tindre l'oportunitat de fer una salutació com a secretari general del BLOC JOVE davant les prop de 300 persones allà aplegades. Aprofití l'avinentesa per, reivindicant unes relacions d'igualtat i sense paternalisme entre els respectius sobiranismes, recordar que esta setmana al valencianisme celebrem una d'eixes efemèrides importants com és el 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918.

Em fa la sensació que de les persones assistents cap d'elles havia sentit parlar mai d'esta iniciativa a excepció de Jordi Aura que m'acompanyava des de Castelló i l'Òscar que havien assistit a la xarrada que Agustí Colomer ens va oferir a la militància del BLOC JOVE la passada primavera.

Este fet no té potser res d'especial si pensem com de desconeguda és la trajectòria del nostre propi moviment per a les persones que d'ell participem. Com va deixar escrit Alfons Cucó, "Paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval.[..] probablement aquest fet no és cap casualitat." . En un any com este, en què també celebrem el 800 aniversari de Jaume I l'afirmació, per certa, és més dolorosa que mai. I com diu Cucó, em fa la sensació que tampoc no és casualitat.

Arribats a este punt allò típic, des d'estes coordenades valencianistes és "carregar-li el mort" a Joan Fuster per l'evident menyspreu que el mestre de Sueca va oferir a les anteriors generacions de nacionalistes. Si ell mateix va acunyar l'expressió "nou valencianisme" per a la doctrina i moviment que va impulsar era evident que ho podia fer per que existia un de més vell. Fuster era conscient d'això, però actuava amb certa lògica; tenia uns altres plans per al nostre país i no necessitava tirar mà de velles tradicions. Quan tens un projecte de futur el passat només és una oportunitat per justificar-te. Potser per això Fuster va fer el que tocava... per als interessos de la seua proposta nacional, en la que ell creia que havia d'estar immers el País Valencià.

Al remat, al meu entendre, el més preocupant per al valencianisme no és tant el desconeixement sobre l'anecdotari i trajectòria de més d'un segle de "ratpenatisme i nosaltrisme" sinó precissament la manca d'idees clares sobre com encarar el futur. Un projecte de futur és el que et mou a remoure entre els calaixos amb l'objectiu de trobar les fotos i escrits que t'ajuden a demostrar que eixe, i no altre, és el camí a seguir.

Per això trobe encertada la manera que l'ACV Tirant lo Blanc i el grup Faustí Barberà han triat per honrar aquella iniciativa impulsada per la Joventut Valencianista de principis del segle XX. Lluny de la simple commemoració historicista, totes dues organitzacions es mullen a l'hora de proposar un futur possible. Un futur incert però possible.

Així, en la celebració, les persones assistents tindrem l'oportunitat de conèixer el text d'un manifest per la unió del valencianisme polític signat per més d'una trentena de destacades personalitats de la política, la cultura i la societat valenciana.

Tinc el gust doncs de recolzar junt a persones com Pepa Chesa, Héctor Villalba, Francesc de Paula Burguera, Ramon Lapiedra, Agustí Colomer, Carles Chovi, Diego Gómez, Rafa Company, Josep Lluís Barona, Natxo Bellido i Enric Nomdedéu, una proposta de futur que passa per fer convergir allò compatible de l'autoanomenat valencianisme. I el que és molt més important i confie que tinguem ben present, fer convergir el valencianisme amb la societat valenciana.

Per que al remat no vull sentir parlar més de paradetes de reconciliació entre "blaveros" i "catalanistes" pròpies d'una desmesurada retòrica dels anys 90. Per contra estaré sempre a la disposició d'aquelles iniciatives destinades a aplegar al màxim possible de valencianistes, amb un sentit tant plural com siga possible, amb l'objectiu de treballar per la societat valenciana.

I per a afavorir este fet potser si cal tirar mà dels llibres vells i comprovar com, aquell més de novembre de 1918, un heterodox valencianisme fou capaç de bastir 8 bases sobre les quals treballar conjuntament. Per què no ara?

No ho amagaré ara malgrat que siga encara més políticament incorrecte que abans... Jo era dels que preferia Hillary Clinton com a candidata. Aixó de tindre una presidenta dels EUA (...i del món mundial per extensíó) em pareixia una idea fantàstica i molt útil per a l'autèntic alliberament de la dona. I no em pareix un motiu superflu... Tampoc és poca cosa que ho siga un negre a un país amb recent tradició esclavista, clar està, però allò de la dona presidint no ho havia vist ni a les pel·licules on, si no m'enganye, si que havia vist al Morgan Freeman viatjant amb un Air Force One...

Siga com siga Obama és president i mola. Mola en Amèrica i m'atreviria a dir que encara mola més a l'Europa que tinc el gust de xafar amb els meus eurocèntrics peus. Agrada pel carisma, per l'estètica i pels poderosos aires de canvi que destil·la. Ja em permetreu l'animalada però percebisc en la premsa progressista internacional (no patiu per la pedanteria... que només em mire les portades... i per damunt) el mateix tracte, salvant les distàcies, que se li donà a Lula o Zapatero i amb açò m'avance a les conclusions... Genera expectació, bàsicament expectació.

M'alegre per la seua victòria. M'alegra quasi tant com l'eixida de Bush de la Casa Blanca. No és sostenible per a la societat global que un dels tipos que té en les seues mans donar-li al botonet de "destrucció total" aparega en televisió llegint llibres invertits o que estiga a punt d'asfixiar-se amb una galeta salada....

M'alegra també saber que amb l'arribada d'Obama ens podrem estalviar eixe cert antiamericanisme en què moltes vegades ens hem hagut de refugiar els darrers 8 anys a l'esquerra europea. Que l'imperi de l'hamburguesa és també el bressol de molts valors i lluites que compartim i no fariem justícia si ho ignoràrem. De fet, com m'apuntava no recorde qui l'altre dia, els EUA són fins i tot el bressol del propi "antiamericanisme"...

Però m'alegrarà més encara comprovar com l'Obama president és lleial a l'Obama candidat. Per que al remat, i potser serà per prejudicis, que ningú no ens lliurem, em fa la sensació que fàcil no ho va tindre a l'aplicar el seu programa i materialitzar el seu "sí, podem". Menys encara si, com assenyalaven els republicans malgrat la seua derrota, la societat nordamericana continua sent majoritàriament de centre-dreta. Centre-dreta americà....

El major perill d'Obama, i ací va, atenció, l'aseveració de l'analista de tot a 1€, és la carrega de les expectatives. Com amb els grans liders, corre el risc de morir asfixiat baix d'elles.

Personalment espere que no siga així en este cas, per que al remat, vulguem o no, el seu èxit o fracàs afectarà molt mès enllà del coast-to-coasts de les pel·lis. Però compte amb l'eufòria que després venen els disgustos...