rafel carbonell

En plena crisi, eixa que deixa, al dia, huit persones sense faena a Alcoi; i, a la comarca, supera els més de deu mil aturats… Als dos grans partits del nostre panorama polític, a eixes dues grans maquinàries electorals que són el PPSOE, se’ls ocorre ara traure les navalles i desempolsar els astrals de guerra per tal de solucionar les seues situacions internes i els seus interessos partidistes, de cara a no-sé-quins-congressos-provincials. 

No, no sembla el millor moment de preocupar-se per quotes de poder ni per personalismes, en aquestes circumstàncies en què la gran majoria de les persones, alienes i molt allunyades d’aquestes disputes sainetesques i artificials que desacrediten la figura dels polítics, tenen veritables dificultats per arribar a final de mes, per emplenar el carro de la compra i per pagar el malson de la hipoteca. 

I és que en aquesta situació actual, en la qual el BLOC esdevé l’única formació en el panorama polític alcoià, amb unes perspectives de futur optimistes, plenes de creixement, cohesionat, i amb una vida i un dinamisme intern ben interessant, que mai no havia tingut fins ara… Si us sóc sincer, el cos et demana criticar obertament, ficar el dit en l’ull dels rivals dels altres partits, destacar, i cridar als quatre vents què malament estan els altres i què bé estem els nosaltres!! 

Molt bé, ja està fet. I què? Què solucionem amb això? Amb la mateixa sinceritat amb què m’ix de dins la proclama del paràgraf de dalt, també us dic que els del BLOC no som així. Igual som estranys, innocents o simplement entenem la política diferent i no juguem a això que cansa tant als ciutadans; però que el PP alcoià, amb tota la seua majoria absoluta, estiga preocupat per quants judes —fill meu, per què m’has abandonat?— deserten, abandonen el zaplanisme apestat i se’n passen a les files del campsisme victoriós; o que el PSOE, versió Doctor Sempere, en compte d’ocupar-se de per què en les eleccions locals perd vora huit mil vots respecte de les estatals, i de com pot contribuir a trencar la majoria de Sedano-Dr. Jekill-Mr. Hyde, estiga aniquilant-se —em ric jo de Caín i Abel— feroçment i sense treva entre ell… És la pitjor notícia que se’ls pot donar, a les alcoianes i als alcoians. També al BLOC. 

Els polítics del BLOC mirem sempre de ser responsables, estar a l’alçada d’aquestes circumstàncies tan adverses, i treballar per contribuir que la gent puga superar aquesta situació tan greu; per eixa raó, en compte de preocupar-nos i capficar-nos a aprofitar estratègicament la situació partidista dels del sempre, PPSOE, des que esclatà la crisi, ens hem dedicat a presentar, cada setmana, desenes d’alternatives i de propostes econòmiques i laborals que ajuden a pal·liar els seus efectes. Les hemeroteques, les fonoteques i els correus electrònics en són testimoni, per si hi ha alguna persona incrèdula que creu que aquesta afirmació sona massa a un brindis gratuït al sol… 

En l’altre cantó, en canvi, ben al contrari, les dues grans franquícies electorals, PPSOE, amb un altre gran exercici d’irresponsabilitat imperdonable, i de falta de sensibilitat i de vocació de servei públic inexplicable, no són capaços d’aparcar les seues batalletes partidàries i de preocupar-se realment per allò important: solucionar els problemes i procurar el benestar i la qualitat de vida mínimes dels ciutadans, sobretot en aquestos moments tan compromesos i complicats. I alerta, que no estic criticant la lluita partidària en si, que és lícita i que és pròpia de tots els partits i de tots els grups humans…; simplement, que ara no toca. Els alcoians i les alcoianes es mereixen molt més, necessiten actituds i comportaments ben diferents. 

Sr. Sedano, en l’últim ple, digué que si haguera d’elegir entre la política i Alcoi, elegiria Alcoi; i, a més, es cansa vosté de proclamar que està deixant-se la pell pels alcoians… Demostre-ho!! Deixe d’enganyar la gent i faça, d’una vegada, allò que diu; perquè una persona que no complix la seua paraula, què li queda? I un polític que no es capaç de fer realitat la seua paraula, no pot ser mai de fiar… 

Senyores i senyors del PSOE: deixen-se d’històries i ja està bé de regalar el govern municipal a aquesta gent del PP, que s’ho està carregant quasi tot i ens està hipotecant el futur! Sense vostés, hui per hui, és impossible el canvi… 

Alcoi està en crisi, i per a solucionar-la, no ens podem permetre que els dos partits polítics més votats juguen a estar en crisi!! L’única cosa que se’m queda bastant clara, de tot plegat, és que contra la crisi menys partidisme, i molt més treballar i fer propostes; i pel que estan demostrant els uns i els altres, menys PPSOE i molt més BLOC!    

Sí, esteu llegint bé. Per desgràcia, per a la butxaca dels contribuents, és a dir la teua i la meua, quasi catorze milions de les antigues pessetes va costar la decisió del Sr. Sedano d’anar de viatge al Japó, amb el pretext de promocionar les Festes de Sant Jordi. Per a ser exactes, l’Ajuntament d’Alcoi es gastà 16 497 euros perquè el nostre alcalde, alguns dels seus assessors, uns quants tècnics municipals professionals de la matèria, regidors del PP, l’exportaveu adjunt del grup municipal del PSOE, i el portaveu d’EU passaren uns dies fantàstics al país dels samurais. Dels 67 000 euros restants, el Sr. Fernando Pastor ens aclarí a l’últim ple que podíem estar tranquils, ja que provenien d’una subvenció del Ministeri… Com si eixos diners públics del govern de Madrid, no els pagàrem també, d’alguna manera, les alcoianes i els alcoians!

Com a ciutadà i, especialment, com a polític i representant públic de la ciutat d’Alcoi, em dol i m’indigna que en aquesta època de crisi tan brutal que estem patint, en la qual molta gent del meu poble no arriba a final de mes, no té faena i la hipoteca se la menja pels peus…; l’Alcalde Sedano en compte de preocupar-se de com ajudar a les persones i a aquells que més ho necessiten, s’haja dedicat a organitzar viatges (Nova York, Moçambic, el Japó…) no amb els seus diners, sinó amb els diners de tots…

Els regidors del BLOC, amb la intenció de  ser coherents amb la nostra vocació política de servei a la gent, vam ser els únics que, per honradesa i per dignitat, ens vam negar i ens hem negat a participar en qualsevol d’aquestos capritxos luxosos. Encara no han realitzat cap avaluació seriosa dels beneficis i de les repercussions positives de l’anterior visita de la Festa a Nova York (heu vist cap nord-americà, al llarg de l’últim any, visitant la nostra ciutat o participant en les passades Festes de Sant Jordi?!), i ja se n’han tornat a anar a “fer alcoiania”, ara cap a l’altra punta del món… Mentre Alcoi continua enfonsant-se una miqueta més: ni un metre de sòl industrial públic creat en tots els anys de govern del PP de Peralta-Sedano; empreses tancant; cada volta menys faena; un Ajuntament endeutat i un alcalde que, entre promeses incomplertes i cara de bon xic, encara no ha demostrat l’autonomia, la determinació, ni la visió política suficients per a dissenyar i fer realitat cap projecte de ciutat de futur i amb futur…

Fa unes setmanes, la Caixa de Catalunya elaborà un informe (La inclusión social en España) en el qual aportava algunes dades força preocupants. Al 2006, ben lluny aleshores de la crisi actual, el nivell de pobresa en l’estat era del 20% de la societat. Al País Valencià de les Copes Amèrica i de les macro visites papals, hi havia vora un 17% de pobresa moderada (persones que cobren menys de 6860 euros anuals o parelles, suposant que no tenen fills, que no arriben a 10229 euros a l’any); quasi un 7% de pobresa alta (menys de 4473 euros per persona o 8234 per parella); i més d’un 3% de pobresa severa (menys de 3219 euros anuals per individu o 4829 la parella). I n’hi ha més: el 31% de les persones grans (sobretot dones vídues, amb pensions molt baixes) se situen sota el límit de la pobresa; i el 34% de les parelles joves amb fills, estan en risc d’exclusió social… Us imagineu amb la gravíssima situació econòmica del 2008, com s’hauran disparat aquestos percentatges de nous pobres? Deu fer feredat…

Des del BLOC, la nostra manera d’aportar possible solucions que contribuïsquen a pal·liar una mica els efectes d’aquesta crisi és presentar en tots els plens mensuals alguna moció, algun prec o alguna pregunta en la línia d’afavorir la millora de la situació econòmica. Sabeu quina és l’actitud i les decisions que pren el PP del Srs. Sedano i Peralta per ajudar a superar la crisi? No sols “cremar” els diners de les famílies alcoianes en eixos viatges que hem esmentat, o regalar-los a discreció entre empreses amigues o conegudes com el milió d’euros a la Generala pel “sobrecost” de la Uixola o el milió d’euros anuals a l’empresa del cosí de Peralta per la gestió del Calderón; sinó negar-se a la idea del BLOC de crear una oficina municipal d’ajuda al ciutadà, o passar olímpicament de la nostra proposta d’elaborar un estudi per saber realment quines són les bosses de pobresa que hi ha en la nostra ciutat, per tal d’actuar en conseqüència i abordar aquesta problemàtica tan real i tan dramàtica.

Dimecres de la setmana passada, mentre començava a escriure aquestes línies, l’alcalde Sedano, el seu omnipresent assessor Rafa Peralta i el regidor d’Esports Mario Santacreu, els faltava temps per viatjar a Mallorca per presenciar in situ el partit del Deportivo contra l’At. Balears… Què curiós, no? Per una banda castiguem els esportistes que paguen la crisi amb augments del 50% en les seues quotes i els seus carnets, i els nostres governants municipals, no guarden ni les formes i no dubten a gaudir d’un dia futbolístic a Mallorca… Quina contradicció, quina falta de sensibilitat amb  el col·lectiu esportista alcoià…

83 497 , o si voleu, 13 890 560 de raons i d’arguments per censurar i per criticar una forma de fer política que perjudica la majoria de les alcoianes i els alcoians, i que és impròpia d’un alcalde responsable i preocupat pels problemes i pel benestar dels seus ciutadans.  

Aquestes vacances d’estiu m’han donat per a molt. Estrenar una nova vida en comú i compartir el creixement personal de la mà d’un altre ésser humà que ha elegit ser amb tu (l’essència i el sentit de d’allò que diuen amor?); unes quantes lectures (d’entre les quals destaque i us recomane: Les nou revelacions de James Redfield, que també la podeu trobar en DVD; i una Història de la llengua catalana, dels professors de la Universitat de València, Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs, que fa un repàs exhaustiu i interessantíssim de la història social, política i lingüística de la nostra llengua, que és en definitiva la nostra història social i política com a poble); moltes hores davant de la mar; uns quants moments de reflexió existencial, política, professional…

D’entre tots eixos moments, però, em quede amb aquells que m’han servit per a fer una avaluació de l’any que fa que tinc l’honor de ser regidor del meu poble.

He complit un any com a representant polític públic, encara que en fa molts més —quasi la meitat de la meua vida— que estic ficat en aquest món, certament desacreditat de la política; i és per això que, quan la gent em pregunta què em sembla aquesta experiència “en l’Ajuntament” els dic que no m’ha sorprés pràcticament res, que m’han decebut moltes actuacions i moltes actituds personals, però que, dissortadament, d’alguna manera, per les experiències polítiques viscudes anteriorment, eixes situacions ja me les imaginava…

Ser regidor, he entés que és adonar-te que formar part de la corporació municipal implica conscienciar-te que ets una de les 25 persones privilegiades que representen públicament els més de 60000 habitants de la ciutat d’Alcoi, i que tens la responsabilitat i l’orgull de treballar, en primera línia en favor del benestar i de la qualitat de vida de tots. Aquest paper tan rellevant, en l’àmbit municipal, fa que la gran majoria de les associacions i entitats locals de tot tipus (festeres, esportives, culturals, veïnals, professionals, empresarials, comercials, acadèmiques…) et conviden ben gustosament a totes les activitats que organitzen. Us puc assegurar que l’amplíssim ventall d’actes que hi ha t’ocupa la meitat de les vesprades-nit (i algunes matinades interessants del cap de setmana) de totes les setmanes de l’any, a excepció feta de l’agost. Aquest paper de representació és la moneda de les dues cares: per una banda, la creu de restar-te molt de temps de la teua vida personal, fora de tot horari laboral; i per l’altra, la cara més amable i interessant de conéixer moltíssims dels teus veïns i de començar a fer-te una idea real del que de veritat és Alcoi i la seua gent.

Ser regidor, també, és per a mi ser una persona que es deu a la gent; que ha de suportar i acceptar sense més les crítiques, ja siguen positives com negatives, destrellatades o assenyades, perquè forma part del “contracte” d’aquells que han elegit voluntàriament desenvolupar una dedicació pública; i que ha de ser un exemple de comportament al carrer, a la seua faena…, ja que és un referent ètic i moral per a la resta de la societat.

Ser regidor, a més, m’ha donat l’oportunitat d’exercir d’autoritat civil i de poder casar amics i algun exjugador d’algun equip que he entrenat; cosa que, no sé per què i al contrari que a molts que els fa una certa peresa, és una de les actuacions que més valore i que més il·lusió m’ha reportat.

Des d’un altre punt de vista, ser regidor amb un rol bàsicament d’observador i “en fase de pràctiques o d’aprenentatge” en aquest primer any, m’ha proporcionat una idea bastant aproximada del funcionament d’aquesta gran maquinària administrativa i política que és la “casa de tots” (no cal oblidar que l’Ajuntament és la segona empresa d’Alcoi amb més treballadors —més de 500—, després de l’Hospital). En aquest sentit, descobreixes que tota aquesta dedicació política consistorial, en el paper d’oposició, és una partida, virtual i massa sovint poc real, de comissions, plens, declaracions i estudi de documents, amb unes regles capritxoses basades en el joc de relacions personals i professionals que s’estableix entre els tècnics i funcionaris de l’Ajuntament (que  a priori  treballen per a tu), els periodistes (els polítics els necessitem i ells no poden ser sense els polítics) i els companys dels altres partits (glup!), i en què mai sol ser el que sembla… Heu entés alguna cosa?

I és ací on la reflexió i les contradiccions internes arriben a la seua màxima intensitat, i un servidor es planteja la pregunta del milió: per què has entrat realment en el món de la política (semi)professional? Quina és la raó que t’ha mogut a presentar-te com a regidor? Perquè si ho has fet per defensar una ideologia (com imagine que la majoria dels militants d’un partit polític), el dia a dia s’encarrega d’obrir-te els ulls i de xafar de peus a terra, ja que en el 95% de les decisions que has de prendre en l’àmbit de la política municipal, la teua preuada ideologia et serveix de ben poc i has de tirar mà del manual de la teua responsabilitat i coherència personals… Allò que entén el militant, des de fora, per política, és una història bastant diferent a la que viu i en la qual ha de treballar el polític, des de dins.

Si, en canvi —intentem-ho de nou—, la teua vocació de servei als altres ha estat el motiu pel qual t’has decidit a ingressar en la res publica, ben prompte comproves que al teu voltant quasi tot és màrqueting, estratègia, tacticisme, lluita partidista, clientelisme en els qui gestionen… I el treball per millorar la vida de la gent? I el model de societat millor i més justa que volem per a la nostra ciutat i que hauríem de fer entre tots? I… Collons, jo què faig ací!!!??? La teoria no té ni un poquet a veure amb la pràctica??!! (Ací és quan es un servidor patí eixa petita i momentània crisi vocacional-existencial, tan necessària, per altra banda, en l’aprenentatge i en el creixement vital de l’individu).

No, no us creieu que em va entrar el pànic i el desassossec, i que ja he llançat la tovallola (quina llàstima deuen dir alguns —espere que no molts!). Després de tanta reflexió i d’alguns moments de bloqueig, estic convençut que la meua motivació isqué reforçada. Hem de reconéixer, al capdavall, que és força complicat canviar les coses des de dins. I haurem d’assumir, amb elegància, que allò que faces mai no serà del gust de tothom (fins i tot d’alguns dels teus… Dolorós, però arribarà…). Però quina és l’alternativa: deixar de lluitar per fer política d’una altra manera, perquè és molt difícil canviar-ho tot? Per a això ja estan els altres, no? Eixes maquinàries electorals, PPSOE, que en bona mesura han dissenyat aquest sistema de joc polític artificial, que cada vegada s’allunya més de la vida real i de les necessitats de la gent.

Des del BLOC segurament no ho solucionarem tot; no obstant això, no renunciarem a canviar l’estat de coses, a poc a poc. Som l’alternativa als PPSOE de sempre, que fan els de sempre i que afavorixen els de sempre; perquè som uns polítics diferents, entenem la política diferent, creiem en una política diferent, fem política diferent i gestionarem diferent. A pesar de totes les dificultats, en bona mesura ja ho estem demostrant. Aquest continua sent el repte del BLOC i el meu compromís com a regidor! 

Els qui em coneixeu sabeu que no m’agrada massa parlar de la qüestió lingüística fora de les meues classes —i si voleu, en teniu un bon exemple en fer una ullada a les entrades d’aquest bloc. Deu ser o bé per eixa condició meua de professor, cansat de participar en batalletes estèrils contra el grapat d’aspirants a filòlegs de saldo científic que omplin de fa temps els aparadors de tantes botiguetes lingüístiques de casa nostra; o bé, sobretot —crec jo—, perquè ja fa manta temps que els nacionalistes valencians estem dedicant molts esforços i moltes paraules a lluitar per convéncer el personal que el valencianisme polític és molt més que reivindicar l’idioma i els nostres trets identitaris. En bona mesura, dia rere dia ja som capaços de demostrar que defensar allò que som és la nostra raó de ser; no necessàriament la raó de tot el nostre fer.

Hi ha moments i circumstàncies com les actuals, però, que ens obliguem a no restar en silenci, a no poder estar callats, impunement callats. I és que l’aparició del Manifiesto por la lengua común ha estat l’última ofensiva d’un renascut moviment espanyolista excloent i uniformitzador, que, d’un temps a ara, em fa que cada vegada està ofegant més i més, amb el seu tuf abassegador de naftalina sobrera de la nostàlgica “Una, grande y libre”; que ha orquestrat una estratègia dissenyada i perfectament promoguda des de diferents mitjans (ràdios, teles, diaris, partits polítics, “intel·lectuals”, aprofitament d’èxits esportius…); i que t’he com a objectiu bàsic tancar el debat de què és l’estat espanyol, tot imposant la seua visió tan  anhelada i sempre cobejada d’una nació centralista pensada exclusivament des de i per a Madrid, i en la qual no caben la resta de pobles no castellans (Ja està bé de tant de pluri, home!… Si el Generalísimo alçara el cap… Sembla que no ha deixat de pensar mai gran part de la cavernícola dreta espanyola, als quals el vestit de la democràcia i de la constitució em sembla que els queda tan gran, que sols l’accepten quan poden aprofitar-se’n, quan ho poden utilitzar a favor del seu interés…: el de tota la vida, per damunt de tot i de tots, MANAR i prou!). Una ofensiva en tota regla contra les diferents nacions de l’estat i la seua convivència. Un atac, doncs, —un més, i ja en van…—, també a nosaltres, als valencians… POODEEEMOOSS, SÍÍÍ!!

No vaig a entrar a analitzar el contingut del Manifiesto, ja que diversos lingüistes i autors especialitzats s’han encarregat, a bastament, de posar en evidència les barbaritats acadèmiques, les incoherències conceptuals i les motivacions polítiques de les persones signants d’aquest pamflet propagandístic (no deixeu de llegir el catedràtic de Lingüística —castellà, per cert— J. C. Moreno Cabrera al diari Público; o els periodistes de La Vanguardia Màrius Serra, al voltant d’un hipotètic boicot a Telecinco, canal signant del document; i Lluís Foix, amb la seua contestació a un tal Sr. Gonzalo Pascual, president de la comissió de Turisme de la patronal CEOE, el qual amb tota la barra i la indecència moral del món alerta dels “problemas que se están creando en las regiones con lenguas cooficiales en las que no se respeta el castellano y en las que los turistas se topan con letreros y todo tipo de indicaciones sólo en la lengua local”… Us sona aquest argument tan típic de l’autoodi i del complex d’inferioritat valencià? No utilitzeu el valencià, que si ve algú de fora… Collons, que és la nostra llengua pròpia i, a més, legalment oficial!! Quants turistes coneixeu que han deixar de viatjar a algun lloc concret, perquè no entenien la llengua d’eixe indret??!! Quasi tants com ianquis han vingut a visitar a Alcoi, després que les nostres Festes de Moros i Cristians “desfilaren” l’any passat per la 5a Avinguda de Nova York: un o ni un… No ho sé cert… Quina vergonya, tu!!).

Sense cap dubte, però, la reflexió al voltant de tot aquest revival d’espanyolisme caspós  (a la cabra legionària, també l’obligaran a parlar castellano, la lengua común??!!) que més m’ha impactat —amb esgarrifança inclosa i tot, ja entendreu per què en llegir-la— és la del membre del Consell General del Poder Judicial i col·laborador de Público, el valencià Alfons López Tena, en la seua columna titulada “Yugospaña”. Aborrona tanta semblança, eh?…

Per fi comence a entendre en què s’inspiren i quins són els referents d’aquestos Díez i Savaters, de torn; dels Rodríguez Ibarres, dels Guerres i dels Bonos quan reflexionen sobre l’excessiva autonomia d’algunes “comunitats”; i de la immensa majoria dels del PP, amb el seu president al capdavant, amb la seua meleneta fashion i els quatre pèls de bigotet cínic i ben quadrat —que recorden tant… Ja m’enteneu, no?—, aprenent sinistre de genocida de pràctiques a Irak i deixeble avantatjat del personatge més poderós i defensor confés de la tortura i del terrorisme d’estat anomenat George-W-no-sé-què, quan amenacen sobre el perill de la “balcanització d’Espanya”…

L’ofensiva, doncs, ja està ben encetada (de fet, per a nosaltres els valencians, amb menor o major intensitat, mai no ha deixat d’existir des del 1707 amb la Nova Planta del borbó-per-sempre-cap-per-avall), i l’objectiu final, al remat i a la llarga, és ben clar: una altra vegada una España franquista amb una única llengua i una sola cultura, el castellà; una España feixistoide, al capdavall, on sembla que no cabem tots (prop del 40% dels habitants de l’estat parlem una llengua diferent al castellà!) i on per fi ja no hi haja “problemes nacionals”, perquè ja han deixat d’existir els trets diferencials de pobles mil·lenaris o quasi com ara els bascos, els gallecs, els catalans o el nostre, el valencià…

Acompanyats per la tranquil·litat de l’estiu, i per les exaltacions eufòriques d’eurocopes i wimblendons —Mamma mia, la que potser ens espera a l’agost amb els Jocs de Pekín…—, tinc la sensació que en aquestos moments està en joc una part del nostre futur i, sobretot, de la nostra dignitat col·lectiva com a poble. Una dignitat que, en la meua opinió, passa per prendre’n consciència real i per enfortir un projecte polític i social netament valencià, que cada vegada siga més decisiu en la gestió dels nostres pobles, a la Generalitat Valenciana i al Parlament de l’estat. I hui per hui, ens agrade més o menys, l’única força política que està en disposició de poder-ho aconseguir és el BLOC. Estic convençut que als valencians, mínimament orgullosos i conscients de ser-ho, ens toca fer pinya, toca fer valenciania, ens toca fer BLOC, tot sumant tots les actituds i els pensaments crítics, ara dispersos, que en calguen. Contra l’ofensiva i l’atac antivalencià: més BLOC!!!

Primerament, disculpeu perquè han estat dos mesos, per a mi massa llargs, d’inactivitat bloguera (que no BLOC(q)uera!). I és que a les classes sempre estressants del final de curs, als exàmens, a les selectivitats, a les notes, a les sessions d’avaluacions, a les reclamacions i als departaments…; i a l’activitat i a les obligacions polítiques habituals; se’ls ha ajuntat enguany la formalització de la meua relació en parella i, en conseqüència el mes passat també hi va haver casament, viatget de noces… En fi, molta intensitat vital en dos mesos, i, dissortadament —torne a repetir, per a mi— poca relació “epistolar” i internàutica amb vosaltres… Ho sent!

D’entre tot allò que ha esdevingut en aquest termini de temps, m’abellix reflexionar amb vosaltres al voltant de la conferència política nacional que organitzà el meu partit, el BLOC, ara fa quasi dues setmanes, el dissabte 14 de juny, al Campus dels Tarongers de
la Politècnica de València.

Val a dir per als qui no estigueu encara situats, que aquesta conferència va estar una iniciativa de l’Executiva Nacional del BLOC, després dels resultats nefastos de les darreres eleccions estatals, com a una opció intermèdia entre no fer res i mirar xiulant cap un altre costat, i convocar un congrés nacional, reclamat per un bon nombre del militants i de càrrecs del partit. L’objectiu de la trobada, ens el deixà claríssim de bell inici la nostra secretària d’organització: “No canviarem la línia política del partit, sinó tan sols l’estratègia” (Vade retro, canvi de línia! Afegix jo, no siga cas que…). Doncs això, uns quants centenars de bloqueros ens aplegàrem allà, amb diferents graus d’escepticisme, per escoltar, debatre i analitzar l’estratègia política i la situació actual del partit.

Deixant de banda, la sessió de la vesprada, en què comptàrem amb la presència de diferents representants de diverses forces nacionalistes de l’estat; i el testimoni de les dels nostres quatre alcaldes i regidor més representatius del país (part aquesta, al meu parer, més interessant de tot el tinglao; no sols per l’orgull i la satisfacció d’escoltar una vegada més Rafa Climent, explicant-nos tot allò que ha fet realitat a Muro, sinó perquè la millor manera d’aprendre i de millorar és a partir de les bones pràctiques polítiques dels companys que estan tenint èxit als seus pobles…); em vaig quedar amb algunes reflexions que em suggerí el diagnòstic de la situació del partit, que han dut a terme els militants de més d’un centenar de col·lectius del BLOC.

Comence per les qüestions més negatives i per això que menys m’apanyen. Per a la majoria dels militants del BLOC, un dels punts més febles de l’organització és el de les percepcions diferents que tenen els votants de nosaltres; que no saben si som de dretes, d’esquerres, de… Em sembla una feblesa gravíssima i bàsica!!! Si la gent no sap o no percep com som i què som, com ens ha de votar??!! Els votants no relacionen el missatge municipal del BLOC amb el discurs nacional o estatal… I com ho han de fer si a les locals, en la immensa majoria de pobles ens presentem sols com a BLOC, i en tota la resta de conteses electorals, ja siguen nacionals, estatals o europees, sempre ho volem fer de la mà d’algú!!?? Però que encara no hem entés que tot el vot és local, i que si en la resta de convocatòries electorals el volem demanar, haurem de repetir allò que fem en les municipals, i no hem de diferenciar-nos massa en la resta d’eleccions??!! Mentre no deixem de “pegar bandades” (ara me’n vaig amb els verds, ara vull convergència valenciana amb els d’UV, ara els comunistes espanyols, ara iniciatives… I demà?), com volem que la gent sàpia qui som? Com pretenem que ens voten? Quina credibilitat?… Quina urgència de “poder” tenim, si som un partit tan jove que quasi no hem fet ni deu anys? Ja està bé de pactar fent sacrificis pel País, perquè en el fons estem fent sacrificis per als altres partits…; i estem autosacrificant-nos nosaltres… Permetem-nos l’oportunitat d’equivocar-nos, per primera vegada, presentant-nos a les eleccions sols com a BLOC! No hem de perdre tant de temps “parint” grans coalicions preelectorals, preocupem-nos més per bastir i per aconseguir uns bons acords postelectorals en condicions…

Un altre dels temes controvertits va estar la poca rendibilitat mediàtica que està reportant la presència dels nostres dos diputats al parlament valencià, per causa de tot l’espectacle pobre i denigrant, que es transmet públicament amb la baralla amb els d’EU. Sóc dels qui pensa que Enric i Josep Maria s’ho estan currant de veritat i estan treballant de valent com a diputats, en aquest primer any. En la meua opinió, el problema és un altre: si el secretari general i el president del meu partit s’estan matxucant en la faena parlamentària… Què és del partit??!! Si en la diagnosi exposada, s’hi evidenciava una necessitat de millorar l’organització i el funcionament intern, la comunicació, el dinamisme del partit, la implantació, la imatge pública, el discurs, el posicionament, el… No deu ser que necessitem més persones dedicades a les tasques de partit? (Una petita maldat: quin és el nombre de membres de la direcció nacional que acudixen regularment a les executives?). És injust que a Morera i Pañella se’ls exigisca complir com a bons diputats i com a bons màxims dirigents del partit, perquè és senzillament i materialment impossible!! No deu ser que unes altres persones haurien de ser els diputats o, si voleu, haurien de ser el secretari general i el president?

L’executiva nacional va anunciar 16 propostes concretes per millorar i rellançar la situació del partit. Aquestes dues febleses bàsiques i fonamentals que tot just acabem d’esmentar, no vam meréixer estar entre les elegides com a prioritàries i d’entre aquestes 16 “solucions”, ni rastre… Doncs, perfecte; així ens va!!

I per acabar, dues notes interessants. La del company del BLOC de Petrer (el seu compromís i la seua actitud digníssima són dignes d’admiració!) que ens va obrir els ulls d’una realitat que, de vegades, volem obviar i més prompte que tard haurem d’abordar si, com a partit, algun dia volem eixir de les trinxeres polítiques: per a quan i com hem de fer valencianisme i política valencianista en castellà, en les grans zones metropolitanes i en els comarques històricament castellanoparlants?

I la de l’amic Natxo Bellido. És cert que eixe tercer espai, per damunt del PPSOE, valencianista, progressista i ecologista, l’hem de dotar d’un missatge més atractiu i més clar per a la ciutadania… Per què no convertir-lo en l’ESPAI VALENCIÀ, que ell proposa? Parlem-ne!

Als del BLOC, almenys a Alcoi, ja fa un cert temps que les dues grans franquícies electorals PPSOE ens han atorgat el privilegi d’utilitzar-nos com a uns dels personatges principals de les estratègies polítiques que duen a terme.

Per una banda, els psoeros, des de bastant abans de les passades eleccions locals, es desdejunen tots els matins al ritme autòmat de la seua consigna tipus mantra: “els del BLOC són de dretes i pactaran amb el PP, els del BLOC són de…”; simplement perquè els pega tort i no s’acaben d’acostumar que els valencianistes progressistes no actuem com els seus apèndixs, com el seu garrotet preferit en què recolzar-se quan la necessitat mana. I, per l’altra, els peperos de Sedano, com que es veuen obligats a fer creure al personal que la seua gavina vola cap al centre i, a més, sembla que, de tant en tant, patixen un rampell agut de moderacionitis; què millor que intentar aproximar-se a les actituds de trellat i a la política constructiva que mira de fer el BLOC, tot lloant la nostra tasca política i maldant per destacar no sé quines suposades semblances…

No em toca a mi (versió casolana del famós “no seré yo quien diga…” de l’infebable impresentable de Cartagena —llegiu per favor Zaplana el brazo incorrupto del PP d’Alfredo Grimaldos!) valorar fins a quin punt han tingut i estan tenint èxit les estratègies respectives; sí que m’abellix, però, compartir amb vosaltres un grapat de reflexions al respecte, que m’han sorgit darrerament, sobretot, arran de certes declaracions i actituds d’alguns companys de corporació municipal.

D’entrada, una declaració de principis que inspira la meua acció política: per a mi, en política —i en la vida— no val tot, no tots els mitjans són vàlids per a aconseguir els objectius. És per això que accepte i trobe lícites totes les estratègies partidistes, sempre que no estiguen fonamentades en la mentida, en la manipulació i en la falsedat —de la demagògia, no en parlem, ja que ningú no pot negar que el llenguatge del màrketing polític la du implícita; en tot cas, fóra recomanable racionar-ne les dosis…

Si partim, doncs, d’aquesta premissa que arriba a la categoria personal d’insubornable, val a dir que, objectivament, no pot ser creïble i, a més a més, simplement no és veritat que tinguem coses en comú amb un partit —el PP de Sedano— tan nociu per als interessos de la gran majoria de la societat alcoiana, com ara demostren les seues decisions més recents de destrossar el paisatge urbà d’Alcoi amb el projecte de l’Estambrera; de posar en perill l’entorn natural més important d’Alcoi, amb l’Hotel de la Font Roja; o de privatitzar íntegrament la gestió del teatre Calderón… Amb l’únic objectiu fosc d’afavorir persones i grups afins, a costa de les alcoianes i dels alcoians, a costa de tot i de tots!

Més. A l’últim ple, divendres passat, sincerament em sorprengué el ridícul que va fer Carles Esteve —que, amb el cor a la mà, us he de confessar que, d’algú del PP ho haguera vist normal, però d’ell?!— quan, en el súmmum del despropòsit i de la manipulació burda i esperpèntica de la realitat, ens acusà als del BLOC de “maridatge amb el PP”, perquè per motius diametralment diferents, votàrem en contra de la moció sobre els jutjats de la plaça de la Mare de Déu que presentaven els socialistes obrers espanyols… Si el BLOC és l’únic partit que s’ha enfrontat al projecte del PP, des de ja fa més de tres anys, i votà en contra que s’instal·laren els jutjats en aquest lloc!! Si el PPSOE són els únics partits que han estat a favor d’aquesta decisió i han votat conjuntament, agafats de la maneta, des del principi!! Aaaaiiii, quin perill tenen els del capoll i la casa comuna, quan se’ls ferix eixe orgullet, tocat de naftalina i de la prepotència de tota la vida…

Em podeu ben creure, que tot aquest rastre d’oracions i de lletres, no pretén ser cap justificació de cap posicionament polític, de veres. Sols és que em fa la impressió que, tots dos, PPSOE no acabem de pair que hi haja un altre partit diferent que estiga aconseguint construir un altre espai polític autònom, valencianista, progressista i ecologista, sense tuteles de cap germà gran i sense dependències de cap tipus. Sembla que els toca molt els…, nassos —deixem-ho així— que existisca el BLOC i que els trenque eixe idil·li bipartidista en què tan còmodes es troben tant els capollets de rosa com les gavinetes blaves… Què bonic! Si és que s’assemblen tant (pacte per no rebaixar la barrera antidemocràtica del 5%; pacte d’Estatutet que discrimina els valencians respecte d’unes altres territoris de l’estat; haver passat del tren Alcoi-Ontinyent-Xàtiva; no haver fet res per la indústria i per la faena a Alcoi, en les últimes dues dècades; voler destrossar Penàguila, agafats del bracet, amb uns projectes urbanístics depredadors per a la nostra comarca; no haver solucionat el conflicte lingüístic que afeblix mortalment el valencià… Continuem?)… Si és que, en el fons, són tan igualets… Com Marta i Gregori, que en diem per ací.

I açò tot just acaba de començar! A mesura que vaja avançant la legislatura, comprovareu com els del BLOC ens convertirem, cada vegada amb més intensitat i amb més virulència, en el centre i en els protagonistes preferits dels seus atacs polítics… I malament per a nosaltres que no fos així, perquè potser siga senyal que estem fent un bon camí! Aquest és el preu que hem de pagar per ser i per fer una política diferents… Bones festes d’Alcoi a totes i a tots!!!

I, finalment, allò que es promet s’ha de complir. En aquest últim article de la “trilogia postelectoral” us propose que pensem en clau de futur. És clar que ens agradaria que la realitat fóra diferent, però les coses som com som i, a més, diuen que no poden ser d’una altra manera; i estic convençut que, en la vida, això que en diuen felicitat —també la política— deu passar no tant per enfrontar-te al destí, ni plorar amb amargor les desgràcies mentre “pegues cabotades contra la paret”, sinó per acceptar el present amb la dosi necessària de serenitat i de lucidesa, per tal d’aprendre, de reaccionar i, al capdavall, de ser capaços de millorar eixe futur.

En la majoria dels partits de referència, en aquestes circumstàncies actuals —i, en el nostre cas del BLOC, des de ja fa manta temps—, una majoria de militants s’haurien “alçat en armes”, demanant responsabilitats polítiques a alguns membres de la seua direcció, després dels resultats electorals d’aquestes generals —i de les anteriors autonòmiques, i de la desorientació estratègica, i de…—. Probablement, aqueixa deu ser una mostra de maduresa i de solidesa organitzatives de les forces ja consolidades. Nosaltres, al BLOC, com que volem ser tan diferents i som un partit tan “jovenet” (recordeu, si fa no fa uns deu anys d’existència tal qual), sembla ser que encara no hem trobat el moment d’atrevir-nos a fer jugada amb aquestes cartes, moltes vegades d’higiene i de salut democràtiques, i potser, en algun cas, que esdevenen els únics trumfos que guanyen la partida. En fi…

Siga per aquesta idiosincràcia bloquera o per la nostra capacitat vocacional —i de vegades, fins i tot un pèl massa innocent— de veure sempre la botella mig plena, tot fugint d’analitzar seriosament per què no pot estar més plena; en plantejar-nos les línies genèriques de futur que considerem que hauria de proposar-se el BLOC, obviarem, en aquest post, doncs, tota al·lusió a l’assumpció de responsabilitats polítics de ningú. Anem-hi:

Trobe que el BLOC ha de centrar el seu projecte i abandonar eixa certa afició a l’experimentació política, si vol fer realitat l’objectiu de consolidar la seua marca: una opció pròpia necessària per als interessos dels valencians. És segur que, si quasi tots els territoris històrics tenen forces nacionalistes que defensen les reivindicacions pròpies, els valencians més prompte que tard, no serem menys i anirem convencent-nos majoritàriament de la viabilitat i de la importància que una proposta com la del valencianisme polític, defense el País Valencià a Madrid (capital on es juga bona part del nostre futur). I està en la nostra mà, en la de la gent del BLOC, que les pròximes generals al 2012, aquesta necessitat siga una realitat, i no cap utopia. En aquestos comicis i en alguns col·lectius, alguns ja han començat a creure-s’ho, a considerar que les eleccions generals (històricament, obviades i mai prioritzades pel nacionalisme valencià) són igual de vitals que unes locals o autonòmiques. I aquest ja és un primer pas fonamental.

Per una altra banda, estic convençut que cal potenciar la marca del BLOC, sols, sense aliances preelectorals; i com que ja som una força amb moltes sensibilitats diferents, aquelles persones que vulguen que s’incorporen al projecte. BLOC i PROU, com en la majoria dels pobles, en les eleccions municipals. Si en les locals funciona bé, per què no ho fem igual en les nostres nacionals i en les estatals? Quina por tenim? Per què en la nostra curta vida com a plataforma política, en tot allò que no siga d’àmbit local, encara no hem donat oportunitat al BLOC a presentar-nos així, tan sols com a BLOC i ja està?

A més a més, crec que l’Executiva Nacional (EN) del BLOC, no hauria de dedicar tant temps a ordir i orquestrar tantes aliances preelectorals, sinó a impulsar decididament el partit tot seguint la línia estratègica basada en la direcció política. Allà on aquesta pràctica política s’ha dut a terme, ciutats i pobles, el BLOC té èxit… Potser l’EN hauria de començar aplicar-se, d’una vegada per totes, el lema de la “política de baix cap a dalt”, i se li caldria exigir, sense més excuses vàries, que treballara en aquest sentit, amb la mateixa dinàmica dels seus col·lectius, que és on s’estan obtenint els bons resultats electorals.

En aquest sentit, i tot assumint d’entrada que, amb aquest grapat de paràgrafs, no hem inventat la pólvora —tampoc ningú no ho pretenia!—, he de confessar-vos que m’ha decebut una mica el document d’interpretació dels resultats, que la direcció nacional del BLOC ens ha enviat als consellers nacionals, abans de la reunió del 5 d’abril. Això, però, serà una altra història (com cantaria Llach); matèria, segurament, per a la reflexió d’un altre dia.