Paco Blay

Vaig estar la setmana passada a Granada, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, per a impartir una conferència sobre el nacionalisme valencià. Els organitzadors, l’associació “Politeia”, van ser valents al plantejar un cicle tant sobre nacionalisme –amb la que “ha caigut” aquests darrers anys–, com incloure en el temari els nacionalismes “perifèrics”. En aquest darrer aspecte, vaig agrair que tingueren present el nacionalisme valencià, tan desconegut fora de les nostres fronteres. El culpable: el president de Politeia que és d’Ibi, David Acosta.

El cicle era molt bo, amb intervencions de Carlos Taibo (sobre el nacionalisme espanyol), Miquel Caminal (sobre federalisme, catalanisme i emancipació nacional), Juan Ignacio Lacasta (sobre el nacionalisme basc), Jaume Vernet (sobre el conflicte lingüístic), Antonio Elorza (sobre mitjans de comunicació i nacionalisme), Xose Ramon Quintana (sobre nacionalisme gallec), entre altres.

Per a mi era un problema com enfocar la xerrada per a un auditori tan aliè a les nostres preocupacions i, alhora, tan interessat pels nacionalismes perifèrics, sent així que era la primera vegada que se’ls parlava del País Valencià, i sobre el qual la majoria ho ignorava quasi tot. Els dubtes eren: si explicar en pla “pamfletari” les reivindicacions del BLOC, o si “confessar” allò de “per què soc nacionalista?” que tan de moda està en altres temes, o si més aviat tractava de ser útil –des del punt de vista “acadèmic”– als estudiants que s’havien apuntat al cicle (quasi un centenar).

Vaig optar per una via més eclèctica, i vaig dividir la xerrada en tres parts (per allò de ser clar, encara que no fora original): qui som els valencians (o per què els valencians som una nacionalitat històrica, seguint les versions de Fuster, Girona…), d’on venim (o història de la consciència particular i del valencianisme polític, del blaverisme…), i on anem o què volem (ací vaig parlar de les reivindicacions del BLOC, de la utopia necessària/fusteriana de Mollà, del 5/3%, de l’autogovern, dels Països Catalans, etc.). Crec que els vaig convéncer que el nacionalisme valencià existeix, que té passat, té present i té futur.

La veritat és que l’Associació Politeia em va tractar molt bé (gràcies David, Sara…) i vaig estar molt a gust. Llàstima que les meues obligacions institucionals no em permeteren estar més hores i escoltar alguna de les altres conferències, tan interessants.

La conclusió que vaig traure és que, al marge que hi havia alguns valencians entre els oients (que segurament esperaven més “canya”), els joves no estan tan lluny de la política com afirma el tòpic, almenys els que jo vaig conèixer a Granada.

Vuit anys de govern –l’equivalent a dues legislatures– donen per a molt. I els ciutadans estem legitimats per a fer-ne un balanç, i més en el cas d’Alcoi, on arran la polèmica de l’Hotel de la Font Roja el govern del PP acusa –de forma poc rigorosa– als que formem part de la Plataforma, d’oposar-se al “PProgrés” de la ciutat. És senzillament demagògic voler posar en el mateix sac –el del “progrés”– tot allò que el PP local ha fet i ha estat discutit per l’oposició i per col·lectius ciutadans (el caixer del riu, MacDonalds, Centre Històric, Centre Comercial…) perquè cadascun dels col·lectius i dels projectes són diferents. A més hem de recordar que des de l’oposició hem recolzat molts projectes que hem considerat bons per a la ciutat. No tot ha estat “criticar”.

En el fons, la polèmica sobre l’Hotel a la Font Roja ha ocultat la realitat d’una més que dolenta gestió al front del municipi. Dit amb altres paraules, el futur de la ciutat no depèn en absolut de l’Hotel de la Font Roja, i en canvi hi ha molts problemes importants per a la ciutat i per a molts col·lectius que estan parats, descuidats o mal gestionats. Des del BLOC fem els següents apretats matisos –com a mostra–, i afirmem clarament que en la gestió de vuit anys del PP a Alcoi hi ha més ombres i mancances que llums i encerts. Per això posem en dues columnes o blocs l’”haver i el “deure” de la seua gestió. En l’haver posem allò que exhibeix el govern del PP com a símbol del progrés de la ciutat front a l’oposició o crítica de col·lectius ciutadans i partits progressistes. En el deure allò que no ha fet, o ha fet a mitges, o ha gestionat malament (alguns fins i tot s’arrosseguen des de l’any 2000, any en el qual començaren a governar).

“HAVER”

• Centre Comercial: hi havia alternatives millors, o almenys tan bones, sense necessitat de vendre tot el solar. I a més solament està obligat a l’activitat comercial els deu primers anys.
• Centre Històric: des del principi hem discutit els criteris que s’han seguit: demolició general i reedificació posterior, sense tenir en compte res del passat ni les possibles rehabilitacions o reconstruccions de cases o ambients… No ha servit de molt que el conjunt siga BIC. Té una sentència en contra i un contenciós pendent.
• MacDonald: mai hem negat des del BLOC que vingués a Alcoi, però no “regalant-li” més de 2.500 metres de zona verda pública. Cabia en altres llocs.
• Encaixament del riu: l’obra l’ha feta la CHX, però canviant bastant el projecte inicial gràcies a les al·legacions dels ecologistes. El projecte inicial sols preveia formigó i no tenia en compte –tampoc no s’ha tingut massa– que el riu és un ecosistema i no un espai o solar amb el qual es pot fer el que vulgues; així i tot, el projecte era millorable.
• Aparcament de la Rosaleda: té una sentència del TSJ en contra.
• Hotel A.C.: en el BLOC mai ens hem oposat a ell. Però ara en el projecte de la Font Roja, el PP està posant-li competidors a un hotel que li costa omplir les habitacions.
• El regal d’un milió anual d’euros per a la gestió del teatre Calderón a una empresa d’amics o familiars del PP és un autèntic escàndol.
• Però no s’hi priven de contractar a més gent de lliure designació (Garrigues, personal de confiança…).
• Hospital d’Oliver: funciona tan malament, que realment dona poc servei als ciutadans que ho necessiten.

“DEURE”

• Sòl industrial: en vuit anys no han estat capaços de crear un sol metre, malgrat el clamor empresarial. Canal o res? Així ens va. De la Canal no hi ha ni projecte: tot és fum, solament hi ha declaracions.
• Iniciatives per a afrontar la crisi, absents (i això que ara el responsable de Promoció Econòmica és el mateix alcalde).
• El Pla Estratègic de la Cambra de Comerç, parat.
• El Col·legi Miguel Hernández, el portem des de la campanya del 2003 i del 2007. Sols la “primera pedra” en cinc anys.
• L’Escola d’Art, també sols la “primera pedra” en cinc anys (també l’arrosseguem des del 2003).
• L’aparcament de la Uixola, amb molt de retard; ha parat tres vegades. I han enderrocat un edifici que estava operatiu per a altres serveis i en bones condicions arquitectòniques –l’antiga escola de la Uixola–, a canvi de res.
• Escoletes, en fan falta almenys dues, i no estan ni projectades. Amb el diners del trasllat dels jutjats (més de 400 milions de pessetes) –un altre error– s’hagueren pogut construir.
• El bulevard, també parat. Del trinquet, no n’hi ha ni projecte.
• De la comarca, mai s’ha sabut res: Alcoi està aïllat.
• El Centre de malalts mentals del Barranquet de Soler, parat. El patronat del Preventori ha pagat la redacció del projecte, s’ha cedit a la Conselleria… però no està ni pressupostat per la Conselleria.
• La millora del tren Alcoi-Xàtiva, parada.
• Etc. (poseu els que falten)

Fomentar el trilingüisme, en una Europa de Pobles i en un món globalitzat, és una bona idea. En principi. Ningú pare hi estarà en contra. Faltaria! Que els valencians dominen el valencià, el castellà i l’anglés, facilita la comunicació, fa a les persones més tolerants, obre moltes portes… Tampoc no és massa original la proposta, tanmateix: els catalans, per exemple, fa temps que ho tenen clar des de l’època de Pujol. Per això, en principi, la idea de fomentar el trilingüisme l’hauríem de saludar amb optimisme.

Però venint del Conseller d’Educació Font de Mora, que darrerament no para de tenir ocurrències ben disparatades i un bon grapat d’incompliments en la línia precisament del que afirma estimular, els dubtes sorgeixen d’immediat i ens posem a tremolar.

D’entrada, es pot observar que el PP valencià no creu en el “bilingüisme” (valencià-castellà), que és el que tenim en el carrer i és més fàcil de promocionar. Ho direm d’una manera més forta i clara: de les dues llengües oficials al País Valencià, una és única per a ells, el castellà, i l’altra –el valencià– és a extingir; així de clar.

Que el PP no creu en el valencià ho demostra, no ja l’ús –escassíssim– que n’haurien de fer els seus representants, com aconsella el Consell Valencià de Cultura i la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó els incompliments de la legislació vigent. Una petita mostra: la Diputació d’Alacant ho fa tot en castellà (Butlletí Oficial de la Província, pàgina web, documentació oficial…), molts municipis del PP retolen solament en castellà (en zones valenciano-parlants, eh!), Canal 9 va reduint sensiblement les hores de programació en valencià arribant a nivells escandalosos, els grups de Batxillerat de “línia en valencià” en els Instituts van reduïnt-los o assimilant-los als de castellà (no a l’inrevès) no respectant les opcions lingüístiques dels alumnes i pares. Etc. (Segur que el lector en coneix més, que n’hi ha, d’incompliments i actituds que mostren una enemistat clara del PP a la llengua secular dels valencians: el valencià).

I pel que a fa l’anglés, quina credibilitat mereix una proposta que aquest any no ha posat els mitjans per a què estiga totalment coberta l’oferta en Infantil, com s’havien compromès, i és l’etapa educativa en la qual els xiquets millor assimilen el llenguatge? Un detall: la resolució per a l’educació “plurilingüe” en infantil –que permet no implantar l’anglés aquest curs– és del 21 d’agost, i s’havia d’aplicar l’1 de setembre.

Tenim més proves que també l’anglès els preocupa de debò ben poc. Les Escoles Oficials d’Idiomes estan abandonades en inversions i en professorat (cas d’Alcoi, posem per cas: ni local propi, ni personal administratiu, ni professorat suficient). Les dotacions dels Centres de Secundària per a Idiomes són tercermundistes. L’ocurrència d’aquest curs d’introduir l’anglès amb traductor en la matèria d’Educació per a la Ciutadania ha desprestigiat la matèria –que és en el fons el que volia el PP– però també ha desprestigiat l’anglès com a efecte col·lateral al voler introduir-lo en una assignatura “maria” (en les universitats que ho estan fent, està impartint-se en matèries importants, i a més dona crèdits). L’anunci que es farà també en Batxillerat és una mesura improvisada llençada per a “corregir” aquesta clavada de pota, però encara no ha calibrat les dificultats tècniques que tindrà.

Als Centres se’ls exigeix Projectes Curriculars, PGA, PAT, DPP… i al professors programacions, criteris d’avaluació…, però el senyor Conseller pot dir lleugerament el que li convinga políticament en cada moment, fent d’una cosa tan seriosa com l’ensenyament, un instrument de desgast del govern, “caiga quien caiga”, en aquest cas posant en perill la credibilitat del sistema educatiu i la qualitat de l’ensenyament. Una autèntica irresponsabilitat.

Trilingüisme? Siguem més responsables i seriosos senyors del PP, i no fem riure més. El que han de fer –i no fan– és planificar amb més rigor, consultar als implicats amb més freqüència, construir més centres (tenim més de 1.300 barracots encara), contractar més professors i aportar més diners per a l’educació (els nostres alumnes tenen menys ordinadors per aula que Extremadura).

Els pares volen que els seus fills aprenguen i progressen, i el professorat vol treballar tranquil i complir amb el que la legislació ordene, però no els agrada estar subjecte a ocurrències absurdes i ridícules sense fonament pedagògic, que solament busquen una manera de salvar la cara i deteriorar la imatge del partit opositor. Amb l’educació no es juga, i el dret a una educació de qualitat està -hauria d’estar- per damunt d’interessos de partit.

P.D.: La premsa informa que en alguns centres, on l’opció d’idioma modern d’alguns alumnes és el francés, hi ha tres (!) professors per aula. En vols més? Quousque tandem abutere, Morae Fons, patientia nostra?

Ha mort un “homenot”, que diria Josep Pla, un home preparat, lluitador, entregat a la causa de l’ecologia i la sostenibilitat. Pocs coneixen, fora de les colles ecologistes, qui era Antonio Estevan. Els valencians li hem d’estar molt agraït per la seua aportació clarivident en l’ordenament del territori i en fer anàlisi, estudis i propostes rigorosament sostenibles. Per això voldria deixar constància d’un modest homenatge a un gran ciutadà donant testimoni de tres circumstàncies que hi vaig veure i viure, i que mostren al mateix temps la seua tasca incansable per les terres del País Valencià.

1) ALCOI (sòl industrial). L’any 2000 deixava enllestit l’Informe Gea 21, dirigit i coordinat per ell, sobre necessitat i ubicació de sòl industrial al terme municipal d’Alcoi. Des d’aleshores no s’ha fet cap treball a Alcoi tan rigorós i tan complet. Els alcoians encara estem igual en el debat des d’aleshores, no hem avançat gens: no ha hagut propostes millors ni amb més rigor quantificades que les que Antonio Estevan va formular –fins ara almenys–: es necessitaran uns 800.000 metres en els propers anys (segons enquesta feta entre els empresaris, experts i sindicats); la Canal és desaconsellable perquè està damunt de l’aqüífer del Molinar; sols hi ha possibilitat de sòl industrial en condicions al sud (zona de Batoi-Santiago-Payá) i en la ladera de Pagos-Rambles (la Rambla Baixa seria per al ram de “l’aigua”); caldrà anar pensant en solucions comarcals; etc.

2) ONTINYENT (golf). En gener del 2005, el BLOC d’Ontinyent va organitzar un ampli debat sobre els camps de golf (viabilitat econòmica, social, mediambiental…) on van acudir constructors, esportistes, agrònoms… i Antonio Estevan. Inicialment era una mena de consulta a la societat civil perquè l’ajuntament disposava de terreny i aigua suficient per a construir un golf públic, esportiu, no especulatiu. Els seus arguments van ser contundents en el tema de l’aigua, especialment front als que defensaven que el golf és com un conreu agrari més i que per tant és reversible amb dues passades de tractor. Es va abandonar la idea i no s’ha fet cap camp de golf a Ontinyent.

3) SUECA (transvasament Xúquer-Vinalopó). En octubre del 2005 vaig tenir l’honor de compartir taula rodona amb Antonio Estevan, organitzada pel col·lectiu Xúquer Viu. En un saló ple de gom a gom, vaig escoltar a un altre membre de la taula, Josep Pascual Fortea, president de la Comunitat de Regants i militant del PP, dir el següent: “Vull agraïr públicament a Antoni Estevan tot el que ha fet per nosaltres demostrant-nos la falsetat dels arguments que justifiquen els transvasament Xúquer-Vinalopó des de Cortes de Pallás”. Com sabrà el lector, l’esmentat transvasament està ja construint-se, però agafant l’aigua en Cullera, pràcticament en la desembocadura.

Situacions com les que he descrit, de participació activa i compromís d’Antonio Estevan, se n’han produint moltíssimes per tota la geografia valenciana perquè a ningú li deia que no. Realment, i no és un tòpic, els valencians hem de lamentar un gran pèrdua. Però queda almenys una immensa tasca que la seua capacitat professional i esforç personal han pogut desenvolupar en els diferents fronts on va actuar brillantment: Pla Hidrològic Nacional i transvasament de l’Ebre, Nova Cultura de l’Aigua, Xúquer Viu, desaladores… I molt més que haguera pogut fer.

Descanse en pau.

Hi ha a la CAM d’Alcoi, a l’oficina principal de Rigoberto Albors, una excel·lent exposició sobre els bombardejos que va sofrir la ciutat per part de l’aviació italiana entre 1938 i 1939. El “triangle” format per la CAM, com a editor i patrocinador, Àngel Beneito com a guionista, coordinador i documentalista, i ZOE (Pablo Doménech) com a responsable del disseny, maquetació i muntatge, són suficients garanties per anar a veure-la. El motiu és molt clar: enguany fa setanta anys del primer bombardeig, i cal fer memòria.

En realitat és l’expressió en forma didàctica, mitjançant plafons monogràfics, de la investigació bàsica que Beneito-ZOE van publicar en desembre: Alcoi, objetivo de guerra, llibre que ha aconseguit que el llegesquen amb gust tant experts en la matèria com persones poc llegides, però que han rememorat amb emoció aquells dies a través de les pàgines de la publicació.

Però en l’exposició s’ha fet una atenció especial, a més del set bombardejos, a les conseqüències sobre la vida quotidiana: els xiquets, la fam, els morts i ferits, el racionament, els mitjans de comunicació… S’ha reconstruït en audio-video en una habitació contigua el que podrien ser els moments dels bombardejos (no s’ho perdau): sirenes, soroll d’avions, les angoixes d’una mare que busca el seu fill… I tot amb una intenció molt clara: recordar els sofriments d’una ciutat en guerra (hi ha hagut moltes a Europa) per tal de fomentar la cultura de la pau.

Està tot molt sintetitzat, amb imatges impactants -moltes d’elles inèdites-, i textos breus però molt efectius. Es veu en poc més mitja horeta. I a més, el visitant pot obtenir de forma gratuïta -mentre no s’esgoten- el magnífic catàleg que reprodueix la majoria dels plafons, que és com emportar-se l’exposició a casa.

En definitiva, absolutament recomanable per a tots.

Vaig estar anit en el Teatre dels Salesians per veure la darrera obra que el grup Faula Teatre ha preparat per a celebrar els seus 25 anys de treball. Van representar “La història d’un bes apassionat”, una versió lliure -en valencià- del “Romeo y Julieta” de Shakespeare. Van ser dues hores curtíssimes, de debò, barrejant gèneres, cançons, estils, recursos, coreografies… És senzillament impressionant l’esforç que suposa i els resultats que assoleixen tant l’equip tècnic com els quaranta-quatre actors i actrius que hi intervenen baix la direcció de l’especialista en educació especial Paco Valls Garcia. Enhorabona a tot el col·lectiu.

És coneguda en les nostres comarques (l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla) la tasca que aquesta Associació per al Desenvolupament Artístic dels discapacitats psíquics porta a terme des de fa molts anys. Però crec que és menys coneguda la seua projecció exterior. El grup de teatre de l’Associació, del que formen part un centenar de persones entre xavals de diferents discapacitats, professors, educadors, familiars i voluntaris, ha viatjat per tot l’estat, ha participat en festivals de teatre de moltes ciutats, i ha actuat en Noruega –fins sis vegades–, República Dominicana, Bulgària, França, Itàlia i Portugal.

I sempre per a mostrar el que fan en el complex i difícil camp de la discapacitat psíquica: a través del teatre, entés aquest com una activitat “total”, es treballen capacitats i objectius tan importants com el desenvolupament de la personalitat i l’autoestima, l’equilibri emocional, les activitats manuals i físiques, la formació artística i la integració social.

Amb el teatre els xavals desenvolupen la seua capacitat plàstica (preparen el decorat i el vestuari), exerceixen habilitats físiques (enllesteixen les tramoies i el vestuari), impulsen a l’esforç i exercici corporal (actuen sobre l’escenari, milloren la psicomotricitat), eduquen la sensibilitat (la música no para de sonar en les seues obres, tant per donar sentit a la mateixa trama com per la mateixa acció terapèutica que propícia seguir ritmes…), i tot plegat -aplaudiments inclosos- afavoreix l’autoestima. Totes les obres que preparen i representen, responen a aquests paràmetres i objectius. Per això fan adaptacions i versions lliures de temes clàssics, bàsicament.

Aquest “descobriment” de la capacitat educadora i formativa del teatre, el porta Faula Teatre des de fa molts anys, i amb molt d’èxit (i de sacrifici, doncs viatjar per tot el món amb persones que necessiten tanta atenció, és veritablement un acte heroic). Una mare confessava que la seua filla, amb una malaltia degenerativa que l’impedia escriure, era la xiqueta més feliç del món des que havia entrar a formar part del grup i havia anat a Noruega a actuar en l’obra “Don Qujijote”.

I eixa tasca callada, constant, profunda, magnífica, seriosa, compromesa… i no sempre reconeguda, és la que ens permet pensar i esperar en un món millor, que no tot en la nostra societat és egoisme i hedonisme, que la humanitat encara té futur, que és possible un futur de solidaritat i generositat.

Servesca aquesta “entrada” o “post” de modest però sincer homenatge i reconeixement a la tasca humana, immensa, impagable… que els responsables fan cada dia amb aquest grup de discapacitats.

“Qui no plora, no mama”, afirma la dita popular. Eixa sembla que ha estat la norma de comportament del govern valencià del PP els darrers anys. O almenys això és el que ha volgut transmetre a la societat valenciana: són els defensors dels interessos dels valencians davant el govern central de Madrid (que és d’un altre partit, circumstància a tenir molt en compte).

Aquesta actitud està més prop dels plantejaments tradicionals dels partits nacionalistes, sempre reivindicatius front al centralisme, que no dels estatals. Però ara ho fa el PP, i li ha eixit bé. Almenys de moment.

No caldrà que advertim que solament és una estratègia política –desgastar el govern de Madrid-, i que no persegueix objectius socials o econòmics –resoldre els problemes dels ciutadans-, ni menys encara ho fa per defensar els signes d’identitat valencians com la llengua, l’agricultura o els sectors tradicionals de la indústria, tots tres oblidats de les polítiques de la Generalitat de Camps. No d’altra manera s’explica que estigués calladet quan governava en Madrid el seu partit -el PP-: llavors els problemes eren els mateixos i els desequilibris fiscals ja existien; i quan algú s’encarregava de recordar-ho, la resposta era sempre la mateixa: “los valencianos somos solidarios con otras regiones más desfavorecidas”.

Que, per altre costat, l’objectiu no és resoldre els problemes dels ciutadans es pot veure en la gestió tan dolenta que hi fa de molts d’ells: més de mil barracots en l’ensenyament, llistes d’espera interminables, endarreriments voluntaris en l’aplicació de la Llei de Dependència i en les ajudes als lloguers dels habitatges per a joves malgrat haver rebut de Madrid els diners corresponents (en què se’ls hauran gastat?), cap campanya seriosa d’estalvi d’aigua en el camp i en les ciutats (malgrat les reivindicacions cansines sobre els transvasament de l’Ebre), endarreriments injustificables en la contractació de professors substituts, burla intolerable en el tema de l’assignatura educació per a la ciutadania, i un llarg etcètera. Però per a obres faraòniques no en falten, de diners.

A Alcoi està passant el mateix, però a l’inrevés: per un costat, el PP va demanar en un Ple més efectius policials -perquè el tema depèn del govern de Madrid- quan va ser el mateix PP qui va reduir els efectius en tot l’estat, però està calladet quan la Generalitat té en l’oblit les necessitats d’inversions del municipi: Escoles, Instituts i ponts per començar, el teatre Calderón amb sobrecost, el tren Alcoi-Xàtiva esperant la seua decisió, el trasllat dels jutjats en l’aire…

De fet, i la ciutadania ho percep clarament, el municipi d’Alcoi està cada vegada més marginat per la Generalitat (governada pel mateix partit), i per això està cada vegada més endeutat. I l’alcalde calla. No es queixa. No reclama. S’imagineu què passaria en aquest tema si governara un altre partit a València? Posarien el crit en el cel! A tot hora! Segur. Però així no: conformitat total. (Em pensava que els “zaplanistes” eren més combatius per a les coses del seu poble).

Sedano sembla més un funcionari del PP que l’alcalde de tots els alcoians, responsable de portar –i exigir– recursos per al seu poble, als quals té dret. I mentre el PP no cree el Fons de Cooperació Municipal, que s’encarregaria de redistribuir entre els municipis, de forma equitativa, els recursos existents, sempre es dependrà de la discrecionalitat –per no dir de l’arbitrarietat clientelar– del senyor Camps. “Agua para todos” diu Camps, però a Alcoi ni aigua. I l’alcalde, mut.

Camps es fa la víctima front a Madrid, però al País Valencià la víctima de Camps és Alcoi.

P.D.- És estrany, i contradictori, que un partit que va portar als municipis una moció en la qual se sol·licitava que la Festa de Moros i Cristians fora declarat per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat, convoque un Ple extarordinari en les Corts per al mateix dia que tenen lloc les Entrades en la ciutat bressol de la Festa.