Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
DEU RAONS PER A UNA PROTESTA
valldalbaidi | EDUCACIÓ | divendres, 21 de novembre de 2008 | 12:00h
L'ensenyament públic al PV està en lluita permanent. Ja fa temps que l'escola pública pateix la mala gestió dels govern popular (i més concretament del conseller forense). Per tant, hi ha manifestació convocada per al dissabte 29 i vaga per al 17 de desembre. Ací teniu les 10 raons per a unis-se a aquesta protesta:

 Faltan plazas escolares públicas. La solución que ofrece la
consejería son barracones en los patios y espacios comunes.

 No hay una red pública de 0 a 3 años. El dinero del
Estado no se invierte en guarderías públicas, sino en conciertos.

 Alta rotación de plantillas docentes. No hay estabilidad en
los equipos de profesores, lo que dificulta la planificación.

 Faltan educadores y fisioterapeutas. Los alumnos con
necesidades educativas especiales están desatendidos.

 No hay proceso de matrícula equitativo. No existe una
distribución del alumnado inmigrante en la privada-concertada.

 No hay especialistas de lenguas extranjeras. Esto hace
que los niños no aprendan otro idioma desde Infantil y Primaria.

 Las plazas docentes no están catalogadas. Los alumnos
no pueden seguir los estudios de ESO en valenciano.

 Retirada de la orden de Ciudadanía en inglés. Cuando
aún no se puede estudiar en valenciano ni inglés desde Infantil.

 El bono libro no garantiza la gratuidad. No cubre el
precio total de los lotes de libros y no llega a todas las etapas.

 El 21% de alumnos deja los estudios a los 15 años. Hace
falta un plan de choque contra el fracaso académico y el
abandono escolar temprano. (EL PAÍS)
Comentaris: 1
DIARIS EN CATALÀ
valldalbaidi | DIVERSOS | dijous, 20 de novembre de 2008 | 19:36h
Ací teniu el que m'ha arribat per correu... Endavant...

Benvolgudes i benvolguts,

Un grup de pencaires, d'aquesta gent que creu en el país i que creu
que val la pena dedicar-hi esforços, ha aconseguit el miracle que
puguem gaudir de les edicions   digitals   en català de   La
Vanguardia   i el diari Sport.

Però ara allò que ens cal és que aquestes pàgines tinguin milers i
milers de visites i poder demostrar l'èxit de la iniciativa als
editors dels diaris.

En aquest sentit, goso demanar-vos:
1) Que poseu ambdues adreces electròniques a "favorits"
2) Que les cliqueu, com a mínim, un cop cada dia encara que no tingueu
temps d'entrar-hi en profunditat per comptabilitzar-ne la visita
3) Que feu córrer aquesta iniciativa als vostres contactes.

Moltes gràcies!!!
 
Afegir-hi un comentari
SAÓ, ANY XXXII, Núm. 331
valldalbaidi | CULTURA | dijous, 20 de novembre de 2008 | 18:00h
Cada vegada que llig un número de Saó us en faig cinc cèntims al meu bloc. Aquest número és el de setembre d'enguany i duu per títol De l'Estat de benestar a l'Estat social. Aquest número duu les col.laboracions habituals de Joan Calabuig Rull, Vicent Josep Escartí (Un bisbe de Sogorb humanista), Rafa Roca (Pasqual Asins i Lerma), Josep A. Comes (Alguns desafinaments episcopals estiuencs i la columnma de Calatrava), Francesc de P. Burguera (País Valencià o Cinmunitat?, etc.

Vull destacar algun article i fragment d'aquest número. En primer lloc, destaque el de Francesc de P. Burguera. Acaba així: "Quin país! "Perplex", deia Josep Vicent Marqués; "misericordiable", es lamentava JOan Fuster; i "destrellatat", podríem afegir també." Quanta raó que tenien i tenen encara tots tres. L'article de Roser Bofill, Uns van i altres tornen, explica per què les relacions entre joves i vells de vegades són amargues. A partir d'una experiència d'una amiga amb els seus néts ho deixa ben clar. L'article del monjo de Montserrat i valencià de l'Alcúdia, Josep Miquel Bausset, La tertúlia del dilluns, fa un recorregut del que ha estat aquesta tertúlia fundada fa més de 60 anys per Joan Fuster i el seu pare Josep Lluís Bausset. Explica on s'han reunit fins avui, quins han estat els seus membres, quan va assistir-hi ell mateix, i acaba així: "Puc dir -afirma Ramon Trullenque- que els professors d'Història de la nostra Universitat, ja inclouen entre els fets més importants previs a la democràcia, i entre les activitats nacionalistes, la celebració d'aquestes tertúlies." I tant que és així.

El Quadern inclou textos de Joaquim Azagra, Ramir Reig, José M. Gracia Layunta i Gustavo Zaragoza i Ximo Garcia Roca sobre l'Estat de benestar, i deixa clar quina és l'actuació (pobríssima) de la nostra Gerneralitat arran dels "nous" drets que tenim les valencianes i els valencians. Sols destacaré tres afirmacions de l'article Un estatut social fingit:  

"Resulta sorprenent que, transcorreguts dos anys, no disposem els valencians de la carta de drets socials. Però el més greu és que no s'està preparant un esborrany pel Govern" 

"La renda de ciutadania, promulgada fa més d'un any, sí s'ha elaborat el text legislatiu però no redactat els decrets per a posar-lo en marxa, estem davant d'una llei inaplicable." 

"Ens cap el dubtós honor, al País Valencià -al text, CV-, de liderar els incompliments en matèria de dependència, fins i tot s'han dut a terme nombroses denúncies al síndic de greuges en aquest sentit."

El número acaba amb les habituals seccions dedicades a la cultura (art, música, llibres, teatre, etc.). Vull destacar també l'article de Jordi Bort Castelló, director de Buris-ana, La "persecució" de l'Església. Un article amb molt de trellat que malauradament els bisbes no llegiran. Perseguida l'Església? No, gràcies. I per acabar Emili J. Marín recomana la lectura del llibre-homenatge a Pere Casaldàliga, bisbe emèrit al Brasil i claretià de Sabadell. Aquest llibre va per la segona edició i duu per títol Pedro Casaldàliga. Homenaje de amigos. Las causas que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad. Ediat per Nueva Utopía de Madrid.
 
Bona vesprada...
Afegir-hi un comentari
BENIMUSLEM
valldalbaidi | CULTURA | dimecres, 19 de novembre de 2008 | 12:14h
Municipi situat a la ribera esquerra del riu Xúquer. La superfície del terme és completament plana. El riu Xúquer serveix de límit pel sud i sud-oest. Durant el segle XX la població ha augmentat paulatinament, encara que en aquests darrers anys s'ha notat certa regressió. Actualment té un poc més de mig millar d'habitants. La seua parròquia té per titular la Puríssima Concepció de Maria i pertany a l'arxiprestat de la Immaculada Concepció de Maria.

Va ser un alqueria musulmana, de què el rei Jaume I, el 9 de maig de 1244, donà cases i terres a Gregori de Calataiud i el 18 de juny de 1459 el rei Jaume II el Just a Vidal de Trulio. L'1 de juny de 1459 el rei Jaume II el Just dona aquest indret a perpetuïtat a Lluís de Castellví i el 23 de maig de 1473 li donà el títol de baró a Pere de Castellví, fill de l'anterior, i passarà després a pertànyer a la família dels Pertusa, a qui per danys que sofriren per l'expulsió dels moriscos en 1609, el rei Felip III el 12 de febrer de 1615 els va lliurar totes les terres que tenien aquells al terme d'Alzira. La baronia va ser en 1620 vinculada a Joan Crisòstom Baltasar de Julià Figuerola i Muños, baró de Benidoleig i Forna; el 4 de març de 1653 va ser venuda a Beltran Julià, cavaller de Montesa. Posteriorment passà als Escals, Falcó i Rodríguez de la Encina, barons de Santa Bàrbera. El 23 de desembre de 1845, per Reial Ordre, s'agregà al seu municipi el lloc de Pujol. Encara es conserven algunes restes del castell que hi havia en aquest indret.

En un principi Benimuslem pel que fa a l'aspecte eclesiàstic pertanyé a la vicaria perpètua d'Alzira. En 1535 va ser erigida com a rectoria de moriscos i en 1608 va ser creada com a parròquia amb plena autonomia, tenia aleshores 37 cases habitades per moriscos. Se li annexionaren els caserius de Toro, Pujol i Mulata. A Toro hi havia una església amb l'advocació de l'Assumpció de la Mare de Déu, on es deia la segona missa. El campanar es començà a construir en 1830 i trigà diversos anys a concloure's les obres. Se celebren festes a la titular la Puríssima Concepció, als patrons Sant Roc i Sant Josep i al Crist de la Salut, a qui se li professa gran devoció.

PD: Done les gràcies pels apunts a ALlCh, de l'ALELUYA. I recorde N'Antoni Sanchis, capellà -alemenys si no l'ha jubilat ja- d'aquest poble els darrers anys, pel seu llibre que va llegir amb veritable passió. I li vull agrair des d'ací, quan era capellà de l'Hospital Provincial de València, les deferències que va tenir amb ma mare en la seua estada arran d'una operació de pit. I també vull recordar que va ser el primer capellà que vaig escoltar, al meu poble, predicar un Novenari al Crist de la FE per allà els anys 70. Moltes gràcies, Antoni. 
 
Afegir-hi un comentari
Sense títol
valldalbaidi | DIVERSOS | dimarts, 18 de novembre de 2008 | 12:12h
Avui faré un post una mica divers. En primer lloc, us faré cinc cèntims del darrer llibre llegit. És El joc de l'àngel, de Carlos Ruiz Zafón, editorial Planeta. D'aquest escriptor no puc dir massa coses que no sapieu ja els habituals de la literatura actual. Ha escrit pocs llibres però de molt d'èxit. Llibres d'aqueixos que t'enganxen des de la primera pàgina. Així em va passar amb L'Ombra del Vent i m'ha passat amb El joc de l'àngel. Comença escrivint literatura juvenil (El Príncep de la Boira, El Palau de la Mitjanit, etc.) i amb la seua primera novel.la per a adults ja es va consagrar com un dels autors més llegits i reconegutys arreu del món. Col.lobora cada diumenge al Magazine Digital (Levante-EMV) amb un article. I d'aquest llibre allò millor que podeu fer és llegir-lo. Són 672 pàgines de bona literatura. Si tens la "sort" de caure un bac, com m'ha passat a mi, fer-te un esguinç de genoll i immobilitzar-te durant uns dies, te'l llegiràs en un obrir i tancar d'ulls. Si no, et pasarà com a mi amb L'Ombra del Vent: el duia darrere a qualsevol lloc fins que el vaig acabar. I em vaig quedar amb ganes de més. A la contraportada podem llegir: "Un escriptor no oblida mai el primer cop que accepta unes monedes o un elogi a canvi d'una història. Mai no oblida el primer cop que sent el dolç verí de la vanitat a la sang i que creu que, si aconsegueix que ningú no descobreixi la seua manca de talent, el somni de la literatura serà capaç de posar un sostre damunt el seu cap, un plat calent al final del dia i allò que més desitja: el seu nom imprés en un miserable tros de paper que segurament viurà més que no pas ell. Un escriptor està condemnat a recordar sempre aquest moment, perquè és aleshores que ja està perdut i que la seua ànima té un preu."

Ahir en fullejar el Levante-EMV em va sorprendre una entrevista a Carlos Marchena, capità del València CF. A la portada destacava el diari aquesta resposta: "Por estadística debería haber homosexuales, però el mundo del futbol es un poco machista". I remetia a les pàgines 2 a 8 de la secció d'Esports. I si anàvem a la mateixa entrevista podíem llegir: 
 
"Pregunta: En un colectivo tan amplio como es el de los futbolistas, ¿no resulta extraño que ningún jugador se declare gay?
 
Respuesta: Es raro porque simplemente por estadística sí debería haber gente homosexual, pero este mundo es un poco machista, u, si hay alguien de esa tendencia, creo que no se ha atrevido a decirlo; tampoco creo que debería ser un atrevimiento, sino expresar públicament lo que cada uno es y punto."
 
I podíem llegir aquesta pregunta i la resposta corresponent:
 
"Pregunta: La Reina, según el libro de Pilar Urbano, no está de acuerdo en que se llame matrimio a las uniones entre personas del mismo sexo ¿y usted?
 
Respuesta: Pienso que el amor es libre y cada uno puede tener la tendencia sexual que quiera y nadie te puede decir con quién tienes o debes estar. Creo que la Reina está equivocada. Matrimonio ¿por qué no? perfectamente."
 
I ja per acabar aquesta referència destaque una pregunta més:
 
"Pregunta: ¿Llevaría a su hija a un colegio público?
 
Respuesta: Sí, por qué no. Yo he estudiado en colegios públicos y estoy orgulloso de ello. Espero que mi hija lleve una vida tan normal como la que yo llevo que es la misma que cualquier valenciano. No vivo en ninguna burbuja ni mundo irreal." 
 
Cal afegir que Carlos Marchena (31 de juliol de 1079) té estudis de Medecina. I això es nota a l'entrevista. Ací podeu llegir l'entrevista sencera. 
 
I per acabar el post vull deixar-vos un fragment de l'article de J.J. Pérez Belloch, Mienten cual bellacos, d'EL PAÍS de diumenge. Cal veure de què són capaços quan volen alguns "membres" de l'Església catòlica.  

Algunos católicos de por estos -y otros- pagos han perdido la chaveta y andan desmadrados, obviedad que no ha de sorprendernos en tan vasta congregación indígena de creyentes con sus peculiares atavismos, ni debe tampoco generalizarse por respeto a esa aguerrida comunidad de cristianos de base que dan testimonio cívico de su fe y que sufren resignadamente los despropósitos e imposturas de sus cofrades. Como es el caso de una céntrica parroquia de Valencia donde en su catequesis para niños en torno a los siete años y a propósito de una biografía de santa Eulalia -siglo III- se alecciona a las criaturas evocando el martirio que sufrieron los primeros creyentes, atormentados y devorados por los leones circenses del emperador Diocleciano. Una persecución que, según el pinturero hagiógrafo, no ha cesado a lo largo de la historia e incluso se ha recrudecido en nuestros días a cargo de los gobernantes ateos.

"Ahora mismo en España", se les narra a los catecúmenos en flor, "cuando tanto se predica en defensa de los derechos humanos, se persiguen y se pisotean los derechos cristianos, como la enseñanza religiosa, que se hace imposible en los colegios... Los mismos grupos que por los años treinta nos fusilaban por el simple hecho de ser cristianos, nos imponen leyes como las del aborto para que las madres maten a sus hijos antes de nacer...". El dislate sigue, pero basta a nuestro entender con estas perlas, dignas de figurar indistintamente en la antología del disparate o en una pastoral para la insurgencia civil. 
 


Comentaris: 2
Un centenar de casos de corrupció
valldalbaidi | POLÍTICA | dilluns, 17 de novembre de 2008 | 19:33h
És el que investiga la Fiscalia de València en els darrers dos anys. Ahir ens despertàvem amb el "mapa de la corrupció" a LEVANTE-EMV. Les pàgines 5, 6 i 8 n'anaven plenes. Allò que destacava la informació era que la zona costera era la més afectada per les investigacions judicials. Tanmateix, podem trobar zones de l'interior en què també n'hi ha. I una altra vegada ha eixit Benicolet. De la Vall d'Albaida sols hi ha tres municipis que estan essent investigats: Ontinyent, Beniatjar i Benicolet (delicte contra l'ordenació del territori i prevaricació). Pel que fa a la investigació judicial podem afirmar que estem al mateix nivell que Orpesa, Borriana, Sagunt, Benimodo, Dénia, Bigastro, etc. Pel que fa a uns altres aspectes de la vida social no podem dir el mateix (connexió en condicions a Internet, menjar a casa, transport públic -que ens permeta prescindir del privat per tal de desplaçar-nos a Ontinyent, Xàtiva o Gandia-, etc.). Ens agradaria poder eixir als diaris per altres motius. Però darrerament eixim per una subvenció d'uns 12.000€ (a veure què es pot fer amb això) o per la investigació judicial. A veure si prompte ens donen una alegria i ens proporcionen JA una connexió adsl o de fibra òptica. És l'any 2008 (per si algun càrrec públic -dels de les Corts Valencianes- no se n'han assabentat.
Bona vesprada. 
Afegir-hi un comentari
EL LLAPIS (d'autor desconegut)
valldalbaidi | EDUCACIÓ | diumenge, 16 de novembre de 2008 | 13:47h
La xiqueta, mentre feia els deures, mirava l'avi com escrivia una carta. En un moment donat, li va preguntar:
-Iaio, estàs escrivint una història que ens passà a tots dos? És per casualitat una història sobre mi?
-L'avi deixà d'escriure , somrigué i li digué a la néta:
-Estic escrivint sobre tu, és cert. Tanmateix més important que els mots, és el llapis que faig servir. M'agradaria que tu fores com ell quan cresques.
La néta mirà el llapis intrigada, i no va veure-hi res d'especial, i va preguntar:
-Què té de particular aquest llapis? Me'l deixes?
L'avi respongué:
-Tot depén de la manera amb què mires les coses. Hi ha al llapis cinc qualitats que, si aconsegueixes mantenir-les, faran sempre de tu una persona en pau amb el món.

Primera qualitat: Pots fer grans coses, però no oblides mai que existeix una mà que guia els teus passos.

Segona qualitat: De tant en tant necessites deixar el que estàs escrivint i fer-li punta al llapis. Això fa que el llapis patesca un poc, però finalment, estarà més afilat. Per tant, cal que sigues capaç de suportar alguns dolors, perquè et faran millor persona. 

Tercera qualitat: El llapis sempre permet que usem una goma, per tal d'esborrar allò que està malament. Entén que corregir alguna cosa que hem fet no és necessàriament alguna cosa mala, sinó quelcom important per tal de mantenir-nos en el camí de la justícia.

Quarta qualitat: El que realment importa en el llapis no és la fusta ni la seua forma exterior, sinó el grafit que hi ha dins. Per tant, tingues cura sempre del que passa al teu interior.

Quinta qualitat: Sempre deixa una marca.
Bon dia de Santa Gertrudis. 
Comentaris: 2
Set paraules per tal de millorar la convivència
valldalbaidi | EDUCACIÓ | dissabte, 15 de novembre de 2008 | 19:48h
T'ESTIME! Cap ser humà pot sentir-se realment feliç fins escoltar que algú li diu "t'estime". Dis-li-ho a la teua parella, als teus pares, als teus germans, als teus fills, a les persones que estimes, fes la prova, veuràs el resultat.

T'ADMIRE! A la família, al teu cercle social, al teu treball, cada persona té alguna qualitat o habilitat que mereix reconeixement. Tots, en algun moment, sentim la necessitat que se'ns reconega algun guany o meta assolida. Quan fou la darrera vegada que li digueres açò a algú?

GRÀCIES! Una necessitat bàsica de l'ésser humà és la de ser apreciat. No hi ha millor forma de dir a una persona l'important que és per a nosaltres, que expressar-li un "gràcies!", no mecànicament, fes-ho amb calor humà.

PERDONA'M! Em vaig equivocar... Dir açò no és tan difícil. Quan comets un error que ofenga o perjudique altres persones, aprén a dir amb maduresa: perdona'm, em vaig equivocar.

AJUDA'M, ET NECESSITE! Quan no volem  admetre o expressar la nostra fragilitat i necessitat d'altri, estem en un greu problema. No et reprimeixes, demana ajuda!

T'ESCOLTE... PARLA'M DE TU! Quantes vegades has dit: "parla'm, què et passa"? Tal vegada molts problemes mal entesos es resoldrien si tan sols escoltàrem el que els altres ens tracten de dir.

ETS ESPECIAL! És important fer-los saber als teus éssers volguts quant signifiquen per a tu.
 
Són set propostes que ens poden ajudar (i molt) a ser més humans i fer la nostra convivència una miqueta millor. El text l'he traduït d'un full que m'ha arribat a les mans.

PD: Done les gràcies a totes i tots els que us heu interessat per mi arran del resultat de la RMN del genoll dret. 
Comentaris: 4
Arran del bac
valldalbaidi | PERSONAL | divendres, 14 de novembre de 2008 | 18:03h
Dijous, 6 de novembre, em faig realitzar la RMN del genoll dret al Policlínic Sant Carles, de Dénia. Ahir em van arreplegar el resultat i aquest matí he anat a la consulta del traumatòleg. I ha estat al peu de la lletra el que el traumatòleg em digué el dia que em va recóneixer. Ahir vaig llegir l'informe però no vaig entendre massa coses. I avui he tingut la confirmació. Transcric el resum del diagnòstic: RMN esguinç grau II-III de lligament col.lateral intern i rotura horitzontal del menisc intern. Pel que fa a l'esguinç de lligament col.lateral intern sanarà a poc a poc, però pel que fa a la rotura del menisc intern caldrà tractament quirúrgic d'artroscòpia meniscectomia parcial. Dit en paraules entenedores: haig de passar pel quiròfan una altra vegada. 

Com que tinc molt recent l'anterior artroscòpia del menisc esquerre, el que he decidit és valorar si puc fer vida "normal" sense massa molèsties ni dolor i postpondre la intervenció quirúrgica un poquet. No és una intervenció urgent i pot esperar segons el dolor i/o les molèsties que senta. Així que el quiròfan m'espera de nou... us tindré al dia en decidir què faig. Bona vesprada. 
Comentaris: 6
BENIMODO I PINTARRAFES
valldalbaidi | CULTURA | dijous, 13 de novembre de 2008 | 12:57h

Li havia promés a un amic del fotolog (Tonet, de Benimodo) que, prompte, li arribaria el torn al seu poble. Avui és el dia. 

Benimodo és un municipi situat al sud-est dels tossals de Matamón a la Ribera del Xúquer. La superfície del terme és plana, un poquet ondulada per l'oest dels Tossals de la Vaquera. Per Reial Ordre  de 1855 se li va agregar la partida de Rosaleny, un enclau que es troba envoltat dels municipis de Guadassuar, Massalavés, Alzira i Alberic, on hi hagué un poblat musulmà i on naix el riu Verd. La rambla Seca travessa el terme pel nord del poble. Aquest es troba situat al marge dret de l’esmentada rambla. La población ha augmentat notòriament en aquesta darrera centúria. Actualment té un poc més de 2.000 habitants. La seua parròquia té per titular la Puríssima Concepció i pertany a l’arxiprestat de Carlet.

 

El poble era una alqueria àrab. El rei Jaume I la va donar a Pere de Montagut en 1238, qui va deixar que els musulmans seguiren habitant el poblat. Passà després a la família Vilanova que el va vendre, juntament amb Carlet, a la ciutat de València. El 19 d’agost de 1375 va ser comprat per Gonçal de Castellví, i continuà el seu senyoriu en els seus successors. Durant la guerra de les Germanies va ser saquejada pels agermanats d’Alzira en 1522. En 1609 estava habitat per 150 famílies de moriscos.

 

Benimodo en 1535 va ser erigida en rectoria de moriscos, desmembrant-se de Carlet. L’església es va construir sobre el solar de l’antiga mesquita i es va dedicar a la Puríssima Concepció, però com el temple resultava xicotet per a les 100 famílies de cristians que habitaven el poble, en 1574 es manà tirar-lo a terra i edificar-ne un altre de més ample al mateix lloc. En 1954 es va restaurar. Compta amb una ermita dedicada al Crist de l’Agonia, se celebren festes al patró Sant Felip Benici, el mateix que als Sants Bernat i les seues germanes, Maria, Gràcia i a la Divina Aurora, entre el 17 i el 25 de setembre.

 

PINTARRAFES era un poblat àrab, que segons la tradició estava prop de Carlet, i no lluny de Benimodo, allí es trobava el Palau d’al Manssur. El seu germà el príncep Ahmet Ibn al Manssur en un viatge en passar pel Monestir Cistercenc de Poblet, en 1156, es convertí al cristianisme i es va fer monjo prenent el nom de Bernat. En 1181 tornà a les terres valencianes. El seu germà li va prohibir de predicar l’Evangeli. Convertí les seues germanes, Maria i Gràcia, i sofriren tots tres martiri el 21 de juliol de 1181. A Pintarrafes hi ha una ermita que recorda els sants germans Bernat, Maria i Gràcia.

 

 

Comentaris: 5
1 2 3 4 5 6 següent »

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 28 visites
  • Aquesta setmana: 871 visites
  • Aquest mes: 3269 visites
  • Des de l'inici: 123316 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 122 visites
  • Aquesta setmana: 1481 visites
  • Aquest mes: 6275 visites
  • Des de l'inici: 564417 visites

Categories