No CAP en CAP CAP!

Renuncies? No, assumisc

Novembre 18, 2008 by Amadeu_horta

Quan algú té alguna cosa a perdre, es pensa molt bé el donar un pas en una o altra direcció, sap que moure’s suposa arriscar-se, que pot perdre, en eixes situacions és comprensible que eixa persona decidisca no donar cap pas, quedar-se com està per por a que el fer una determinada cosa el faça perdre el que té. Per contra, sol passar, que quan u no té res a perdre, quan s’és pobre i es té fam, u sent la necessitat de moure’s, de fer tot el possible per a canviar la seua situació. El moure’s i, tal vegada, trobar quelcom millor o bé el quedar-se quiet, sabent que l’immobilisme porta com a conseqüència indestriable el seguir sense tindre res, eixa és, en realitat la disjuntiva.

El problema rau en que moltes vegades la persona que no té res a perdre, troba motius per a quedar-se quieta, normalment eixos motius venen argumentats i divulgats per aquells que estan en millor situació que ell. Així, a l’edat mitjana, l’església i els poderosos li va donar al poble el motiu d’”el regne dels cels serà per als pobres”, de que si tenien un comportament submís en vida, la mort els conduiria a la vida eterna en companyia de la immensa bondat de Déu. Més avant, i al llarg de la història, s’han succeït els motius i les excuses, que han servit per mantindre la desigualtat entre els éssers humans, i que han servit per a mantindre als qui no tenen res, quiets. Un treball mal pagat, una hipoteca i la satisfacció de pertànyer a la classe mitjana i… voilà, un nou “opi del poble”, una nova fal·làcia, novament l’idea de que paga la pena no moure’s perquè es té alguna cosa que perdre: el cel, l’honor, el treball, la satisfacció de pertànyer a una determinada classe social… excuses, sempre excuses per a que qui no té res a perdre, no es menege.

El perfeccionament d’esta manera d’obrar arriba, precisament, quan qui no té res a perdre està convençut de que ell està molt bé, que té moltes coses guanyades a les que no vol renunciar (el cel, el treball, l’status…) i per tant pren la decisió de quedar-se com està.

I ací és on volia jo arribar, a les renúncies. El diccionari definix “renunciar” com: “Algú, cedir per pròpia voluntat (allò que li pertany, a què té dret)”. Als poderosos, sempre els ha interessat que els qui no tenen res, pensen que sí ho tenen, i per tant cresca en ells el sentiment de no voler renunciar a allò que tenen, el sentiment de conservar-ho a qualsevol preu, fins i tot qual el preu és callar i obeir. Els qui no tenen res s’han cregut que tindrien el cel (que era el seu dret, la seua compensació per patir en vida), s’han cregut que el treball era seu (quan en realitat, estan exposats a ser acomiadats en qualsevol moment), s’han cregut que ningú té la capacitat de llevar-los el seu status o la seua dignitat (quan tots sabem que els Drets Humans es violen diàriament). Però el qui no té res, s’ha cregut cegament que sí té, i per tant no vol “cedir allò que li pertany”, no vol renunciar.

Què tenim els valencianistes? Tenim alguna cosa guanyada? alguna cosa que siga nostra, algun triomf en l’aparador de trofeus que ens permeta dir: “no podem renunciar a…?” Què és allò, eixa cosa que tenim i a la que no podem renunciar? Tenim allò que volem? Perquè, no ho oblidem, només es pot renunciar a allò que es té.

Este missatge, este post, va dirigit a totes aquelles persones que es consideren valencianistes i que diuen allò de “no podem renunciar a…”:

Als qui diuen que “no podem renunciar a la senyera quadribarrada” jo els pregunte: la tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar al nom de “Regne de València”o al de “País Valencià”" jo els pregunte: és eixe el nom que tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar a que el valencià siga una llengua diferent del català”, jo els pregunte: és eixa la realitat que tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar a parlar d’independència”, jo els pregunte: la tenim

Als qui diuen que “no podem renunciar als Països Catalans i a la nació catalana”, jo els pregunte: els tenim?

Si cap d’eixes coses es té, a cap d’elles es pot renunciar. Són idees. Són estructures mentals, són l’opi del valencianisme. Les excuses que hem cregut, i hem assumit com a bones. Excuses que ens han dividit a aquells, que malgrat creure’ns molt diferents i molt allunyats els uns dels altres, tenim una cosa fonamental en comú: no tenim res a perdre, no tenim massa coses a les que poder renunciar. No es pot renunciar al Cel, perquè el cel és una idea, no es té. No es pot renunciar a totes eixes coses que ens divideixen, perquè senzillament, no existeixen, només al nostre cervell, només al tauler d’escacs que ells han preparat per a nosaltres i que nosaltres hem assumit.

Si no es tracta de renunciar, de què es tracta doncs? D’assumir. D’assumir, que som eixos que no tenen res a perdre, d’assumir allò que ens uneix i desterrar allò que ens separa, perquè allò que ens separa, no ho tenim, no existeix, és el Cel, la Terra Promesa, la Gran Fal·làcia. Assumim-nos. Assumim-nos com som, assumim els errors, assumim als altres, i la nostra posició dins del seu tauler d’escacs. Assumim el diàleg i el compromís de deixar de ser els qui no tenen res. I llavors moguem-nos, tots junts, tots alhora, en la mateixa direcció, una direcció nova, nova respecte al fet de romandre quiets, en la nostra torre, que per deixadesa no és ja ni peó. Quan no es té res a perdre, moure’ns és convertix en una necessitat, en un deure. El deure del pobre, de buscar un futur millor. El deure del valencianisme, de construir-se a d’ell i al seu país, un país nou, que serà fruit del moviment de les persones. De persones que malgrat no tindre res, han comprés que la dignitat no vindrà a tocar-los a la porta de casa, i que cal fer tot el possible per a algun dia tindre allò, que amb les nostres pròpies mans haurem construït. I llavors podrem parlar de renúncies, mentrestant, només seran excuses

Assumiràs la veu d’un poble, i seràs per a sempre poble.

Arxivat a reflexions valencianistes, valencianisme | 8 Comentari »

Declaració Valencianista. Tan lluny i tan a prop.

Novembre 15, 2008 by taronget

90anysdeclaracio

Com sabeu, este mes de novembre, el valencianisme commemora el 90 aniversari de la Declaració Valencianista. Una cita molt coneguda d’Alfons Cucó i que Pere Fuset reproduïx al seu blog quan parla d’esta efemèride deia que “Paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval.[..] probablement aquest fet no és cap casualitat.” I no, no és cap casualitat. I sobretot, no ho és quan el valencianisme està emmarcat dins d’eixa història recent i ha sigut un actor important que ha determinat el que som hui.

La part positiva d’eixe desconeiximent és el redescobriment. És quan els valencianistes ens retrobem amb la nostra història com a moviment, aquella que va des de els primers compassos del Segle XX, fins als nostres dies, i l’assumim sencera, amb els seus moments dolços i agres, amb els seus èxits i fracassos, i ens permet, tot plegat, vore amb una certa perspectiva històrica l’anhel per un país millor.

Si 1902 i Faustí Barberà són assenyalats com el punt de partida del valencianisme polític, és 1918 any de la publicació de la Declaració Valencianista la prova més contundent de la seua maduresa com a projecte. I per tant, este aniversari no podia passar debades.

Així, la nit de dimecres, un centenar de valencianistes varem estar presents en un acte promogut i organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el CAV Faustí Barberà. Un acte on es podia respirar una pluralitat que feia goig amb un significat ben evident i senzill alhora: que tots mantenim eixa declaració com a un referent ineludible per explicar el que som i el que volem.

Tot i l’antiguitat, la declaració planteja un projecte fet amb instruments que ens poden servir en l’actualitat. És una declaració allunyada de maximalismes però amb les coses clares, i disposada a oferir un projecte assumible a tots els valencians. Combinant intel•ligentment el desig de transformar la realitat amb la convicció de que eixa transformació ha de ser possible i realitzable.

Des d’ací i després de decidir no estendre’m massa en este post, perquè sóc capaç d’enrotllar-me més que una persiana, només puc fer dos coses. En primer lloc recomanar-vos la lectura del llibre que l’ACV Tirant lo Blanc ha editat per a l’ocasió (i que encertadament ha posat a disposició de tots els internautes). I en segon lloc esperar que les lliçons del passat, aquelles que ens ajuden a avançar, ens siguen útils. El recentment signat “Manifest per un compromís polític valencianista” és un primer pas. Esperem, com afirma Enric Nomdedeu, que en la celebració del centenari puguem celebrar l’encert d’un camí que ja haurem recorregut.

Arxivat a País Valencià, reflexions valencianistes | 2 Comentari »

El Cabanyal i els valencians

Novembre 5, 2008 by Amadeu_horta

Este matí estava a la Universitat de València fent unes gestions. Ser universitari té l’inconvenient, o l’avantatge segons es mire, que aprens un muntó sobre burocràcia i processos administratius. És increible la quantitat d’energia i patades que requereix una simple modificació de matrícula o la sol·licitud d’unes revalidacions que, per altra banda, mai tens la certesa d’haver sol·licitat correctament. Siga com siga, he acabat abans del que m’esperava, Tenia una hora morta i he decidit marxar a la platja de la Malva-rosa a estar-hi una estona. La tranquil·litat quasi feia por. El viure en la ciutat més sorollosa de l’Estat té estes coses, quan trobes un lloc on quasi no es poden escoltar els motors dels cotxes, t’envaïx la incertesa.

Sempre és bonic apropar-se a la mar. Ara, amb este oratge, no hi ha banyistes, només gent passejant i fent exercici. I tots, absolutament tots, miren de tant en tant l’estampa marinera, la masa d’aigua inacabable. La mar sempre ha despertat sentiments diversos en el cor de les persones.

M’ha sorprés la quantitat de persones majors, el seu valencià cabanyaler, el seu ritme de vida assossegat, les seues gorres amb propaganda… Encara batega el Cabanyal, ho fa pausadament, al ritme dels cors de la gent de la tercera edat, però batega.

Recorde les paraules de mon pare en una sobretaula de fa anys: “València viu d’esquenes a la mar, deuria obrir-se a ella”. Una afirmació que, sens dubte, no era de collita pròpia, segurament la va llegir al Levante-EMV o la va escoltar a Canal 9, puix per aquella època era el missatge que l’ajuntament de València volia fer quallar entre la població. Era una època, on el Cabanyal no bategava amb cor de persona major, on els poblats marítims encara eren alguna cosa més que un grup de cases velles okupades. Ja no. L’alcaldessa Barberá va entendre que obrir València al mar significava destruir el Cabanyal, degradar-lo per a després tombar-lo, i construir sobre les seues runes una nova façana marítima per a València.

Em pregunte per què València fa açò. Per què el creixement i l’expansió de la ciutat impliquen la destrucció de l’horta, de la Punta o del Cabanyal. Destruir per a construir. I sempre la mateixa dinàmica. Jo entenc que les ciutats han de créixer, l’augment demogràfic ho requereix, però s’ha de créixer així? València no integra, engolix. No pregunta, ataca. No conserva, destruïx.

És igual, sembla, que el Cabanyal siga un nom escrit amb mans de pintor, que l’Horta siga un paissatge esculpit amb un mil·lenni d’història. En la nova València, les arrels no compten. El progrés, per a qui ens governa, està renyit amb la tradició, amb la Història, amb la cultura, amb el que som. Hi ha qui diu que el PP encarna els valors dels nous valencians. Que han aconseguit retornar al poble valencià una dignitat i un autoestima fa temps perdudes. En certa mesura, és ben cert.

Però també és cert que és molt trist que un poble haja de reinventar-se fins a tal punt que ja no es puga trobar en ell cap vestigi del que va ser. És trist que una societat haja de trencar amb la seua història i la seua essència per tal d’autorealitzar-se; com si no haguera pogut trobar res positiu en el seu passat o el seu present que pague la pena conservar. Què poc ens valorem que hem de reinventar-nos per a sentir-nos dignes. El Cabanyal i la seua situació precària és un exemple viu de com els valencians reneguen del que són per a ser una altra cosa, perquè allò que són, que han sigut, els sembla poc.

Tal vegada si les noves generacions tingeren l’oportunitat de conéixer la història d’este poble, si tingueren l’ocasió de conéixer qui eren els Borja, el Tribunal de les Aigües, Lluís Vives. Si tingueren clar d’on venen i tingueren clar que no són menys que els altres, podrien sentir una mínima estima per ells mateixos, la societat en la que viuen i la terra que xafen. Puix l’amnèsia valenciana és tan forta i tan greu que el progrés el confonen amb el “tot val” i entenen que llevat d’algun monestir i dos castells en runes, res més paga la pena conservar. Ni tan sols la dignitat.

Mentre ells seguixen construint la Dubai del Mediterrani, el Port de Madrid, el Cabanyal 2010 i la tercera capital de província, els qui encara tenim memòria i dignitat seguirem somiant i oferint a la ciutadania el projecte de la València del Segle XXI, on el Cabanyal té cabuda i batega amb cor jove.

Arxivat a Ciutat de València | 3 Comentari »

Sarko-republicans, alfonsins i altres bestioles de Déu

Novembre 3, 2008 by Amadeu_horta

Diuen que en el nou llibre de Pilar Urbano (no ho puc assegurar perquè no me l’he llegit, ni pense fer-ho) la reina d’Espanya es mostra favorable al federalisme, o millor dit no es mostra contrària (”¿por qué no?”).

El meu professor de Institucions Polítiques de la Comunitat Valenciana, ens explicava l’altre dia que Espanya actualment és un estat unitari descentralitzat, categoria què, segons ell, a penes es diferència d’un estat federal. El fet que un estat federal sorgisca per la voluntat de les parts i un unitari no, no és una diferència lo suficientment important per a ell, “matices” en diu. Tampoc li sembla una diferència important el tema de la descentralització de la Justícia. Per a ell, dir-ne Estat unitari descentralitzat és com quan Zapatero anomenava a la crisi “Desaceleración acelerada”, és a dir, un eufemisme per a no dir-li “federalisme” i no “crispar” al personal.

Per això, supose que el meu professor hauria amollat un somriure burleta si haguera llegit les paraules de la reina Sofia. “¡Pero Majestad! ¡si ya tenemos una España federal!”.

També diuen, que hi ha altres que no se’n riuen ni somriuen tant davant el que puguen dir o fer els reis d’Espanya. Ja fa dècades que s’intueix, i fa anys que se sap, que hi ha una part de la dreta que no està massa aconformada amb el paper de la monarquia espanyola. Enric Juliana els anomena “la derecha madrileña y madrileñizante”, en podríem dir també: l’espanyolisme de sempre (cal recordar que hi existeix el de sempre, i el nou, eixe subtil “de pluja fina”). Doncs bé, dins d’esta dreta “madrileñizante”, que pensa que Espanya acaba en l’M-30, hi ha, sembla, dues tendències antijuancarlistes: els republicans i els alfonsins. Allò dels alfonsins hem recorda a mi a lo dels carlistes (senyor, tan poc hem avançat?). Es caracteritzen per voler un rei més intervencionista, un rei que es plante i diga: “ara m’enfade i no sancione la llei de l’estatut de Catalunya” “ara m’enfade i abdique durant 48 hores per a que retireu la llei dels matrimonis gays” “ara m’enfade i no respire”, en definitiva, volen tornar al regnat d’Alfonso XIII (esta gent sempre mirant al futur, ja se sap). Més trellat (segur?) tenen els republicans, no els agrada la “passivitat” de Juan Carlos I, veuen, davant l’imminent trencament d’Espanya en dos, la necessitat d’un cap d’Estat que pose “las cosas en su sitio”, volen un Schwarzenegger, un president blindat de la República, un Ironman de la política al que no li tremole la mà per re-centralitzar l’educació, que puga propiciar una reforma electoral que beneficie als partits que es presenten a tot el territori estatal, un enemic dels nacionalismes perifèrics, un defensor de “la lengua común” i de les essències de “la piel de toro”. Volen un Sarkozy i estan disposats a carregar-se una institució tan espanyola com la monarquia per a tindre’l. I la república i els valors que representa? bo, supose que per a ells seria un dany col·lateral que s’encarregarien de redreçar a posteriori.

Sabeu què és lo més preocupant de tot? què esta colla de personatges teletransportats des de l’època del Conde-Duque de Olivares, són una pel·lícula. No una pel·lícula com “Alatriste” o “Juana la loca”. Sinó una pel·licula com la que es forma damunt del caldo, un tela fina, un teixit que s’interposa entre la Corona i la realitat de l’Estat. El rei no té l’ocasió de parlar massa a sovint amb Carods o Ibarretxes, amb joves de Maulets o republicans de sindicat. El rei no té ocasió d’escoltar els arguments o les explicacions dels qui acudixen al 25 d’abril, al dia de l’orgull o a una manifestació de l’esquerra abertzale. Per contra, el rei parla amb alfonsins i sarko-republicans, amb Fedeguiquines i Roucos. Perquè la dreta “madrileña y madrileñizante” està ben posicionada i ben alt. Ocupen els alts càrrecs de la Conferència Episcopal, els alts càrrecs de l’Opus Dei, els alts càrrecs de l’Exèrcit. Estan als Think Tanks del PP, als mitjans de comunicació més influents, a les empreses més fortes de l’Estat. I estan que trinen amb don Juan Carlos.

El rei té cara de bobo, ve d’una familia de bobos, i és un Borbó. Però de tonto no té res. No es deixa enverinar pels hereus de Santiago apóstol, sap què, baix la fina pel·lícula és on està el caldo, el poble, la gent. I tot i que de vegades clava la pota, fins ara ha sabut mantindre l’equilibri i no caure en cap errada irreparable. Jo no sóc monàrquic, tampoc sóc Juancarlista, sóc republicà. Republicà valencià per a més senyes. Però, per a res m’interessa la república “madrileñizante” dels sarko-republicans i els fedeguiquines. Mentre la dreta espanyola seguisca comptant amb personatges que pensen que Espanya és Madriz i la resta som colonies, mentre tinguem una dreta ancorada en el segle XIX, incapaç de rebutjar el franquisme, incapaç de dialogar amb els nacionalismes perifèrics, incapaç d’entendre que Espanya ja no és catòlica, incapaç de respectar a qui parla valencià-català, euskara o galego, incapaç de respectar els drets col·lectius, incapaç d’assumir que la democràcia implica alternància en el poder. Mentre tinguem una dreta que quan no governa sent que el món s’acaba, una dreta que vol controlar-ho tot, que en comptes d’integrar lo que vol és desintegrar als qui no pensen com ells. Mentre tinguem una dreta que diga “España antes roja que rota” o “antes rota que roja” tant fa… El tindre un cap d’Estat que no els done treva, que no es deixe dur per les seues histèries, sempre serà un consol.

Visca la República, però no la seua, ni a eixe preu.

Arxivat a Espanya | 4 Comentari »

Quan la reina diu el que pensa…

Octubre 30, 2008 by taronget

Diu que vol religió a les escoles perque cal explicar l’origen de la vida. Diu que els matrimonis homosexuals mai no poden ser matrimonis. Diu que les notícies sobre violència masclista genera contagi… entre altres coses. El primer que m’ha vingut al cap quan he llegit la “bomba” ha sigut este gag de Polònia:

Arxivat a Espanya | 2 Comentari »

El món s’ha tornat boig

Octubre 29, 2008 by Amadeu_horta

Els mateixos que deien fa uns mesos (concretament abans de les eleccions) que no hi havia crisi, ara diuen que sí n’hi ha. A l’estat espanyol, concretament, s’ajunten dues, la crisi financera internacional, (la famosa “Crisi Ninja”) i la crisi de la rajola “typical spanish”.

Ara els del PP, la dreta, diu que el govern el que ha de fer és donar diners als ciutadans i les families, i no a les empreses i als bancs (nyas coca! quant de mal fa estar a l’oposició), però estos no són els més bojos, per a bojos els republicans de Bush, que volen nacionalitzar bancs al més pur estil marxista.

Zapatero marxa a Xina a pidolar ajudes, i que la seua veu es deixe escoltar al G-20, en una acció que sembla del tot desesperada.

Sarkozy diu ara, després de lo que ha costat que el Banc Central Europeu tinga una autonomia respecte del poder polític, que el valor de l’Euro no hauria de ser cosa d’ells, que els governs deurien dir la seua al respecte.

El conseller Font de Mora diu que Educació per a la Ciutadania haurà d’estudiar-se en anglés i què, a més a més, àmb dos professors per aula, u per a fer l’explicació en castellà o valencià i l’altre per a traduïr-los-ho a l’anglés als alumnes. També diu que enviarà inspectors, per tal d’assegurar que açò siga així.

El jutge Garzón demana el certificat de defunció de Franco (en part, puc entendre que dubte de si veritablement ha mort).

Fa dos anys Espanya tenia un problema de sequera tan gran, que el tema era considerat assumpte d’estat. Enguany portem uns mesos de pluges ininterrompudes, i tenim mitja Espanya ofegant-se. Però tranquils, en quant pare de ploure tornaran amb la cançoneta de que plou poc i no tenim aigua.

A la ciutat de València, molts ciutadans esperem el proper “gran esdeveniment” de la Factoria PP, l’obertura del pont del Grau, també conegut com “El Perniler”. Un pont amb un remat que és dues vegades mes alt que el Museu Príncep Felip, i que lleva tota l’espectacularitat al complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències (No passa res, com la Ciutat de les Arts ens ha eixit barata sinó llueix no passa res).

Hui és un dia d’eixos en que mire el nom d’este blog i recorde per què el vam triar. Només puc afegir una cosa: el sistema està podrit.

Arxivat a Món | 3 Comentari »

Valencians sense conflictes

Octubre 25, 2008 by Amadeu_horta

La història de la meua familia és prou curiosa. Per part de pare pertanc a una nissaga de republicans d’esquerres. Pocs hi ha que no hagen votat sempre al PSOE o a Esquerra Unida. El meu besavi Vicent va lluitar pel bàndol republicà a la Guerra Civil d’Espanya. Per part de mare, la cosa és ben diferent, el meu besavi José María va ser alcalde d’un poble de l’Horta (que hui és ja pedania de València) des que va acabar la guerra fins que va morir. Era carlí, segons diuen. A la familia de ma mare, no hi ha quasi ningú que no haja votat sempre al PP, i els que no ho han fet sempre és perquè abans votaven a Unió Valenciana. Ma iaia era de les que deien (ara ja la pobra diu poca cosa) que Franco era un sant. Mon pare sempre diu d’ella que era “més papista que el Papa i més franquista que Franco”.

Com és d’imaginar, els meus pares evitaven juntar a les families, sobretot als membres més polítics d’ambdues cases. I si ho feien, pregaven perquè ningú parlara de l’última decisió de Suárez, del rei o del PSOE de Felipe.

Enmig de tota eixa barreja, i d’eixes “dos ànimes” hi havia un personatge que destacava, precisament, per passar desapercebut. Eran mon iaio Vicent. Quan als dinars sorgien temes polítics i mon pare començava a bregar amb els meus oncles, ell seguia menjant en silenci fins que al final assenyalant el televisor deia: “Xé calleu, que van a parlar del València!”- Eixa fórmula sempre li donava bon resultat. Mai recorde haver sentit a mon iaio parlar de política, això sí, quan li preguntaven directament sempre amollava alguna de les seues animalades. Recorde una vesprada de diumenge on el tio Salvoret, tractava de convéncer a la meua avia de que els seus nets el que estudiaven a l’escola no era valencià sinó català - “Mos volen fer creure que es lo mateix! i damunt mos furten la cultura i se volen quedar en tot lo nostre! Vicent, i tu no dius res? que te pareix, els catalans?” A lo que mon iaio va respondre: “Jo encara no he vist a cap català furtant res, Salvoret, això sí, valencians burros i pesats, un cabàs”.

Mon iaio, de jove, tots els dies es creuava l’albufera en barca, perxant perxant arribava als camps d’arròs del Perelló, que eren de son pare, a faenar. De més major tenia també tarongers. La seua dieta bàsica era l’arròs: arròs caldós, de perol, amb fesols i naps, al forn, de paella… De postre taronges i cacauets, i en estiu meló d’alger. Mai va parlar altra cosa que no fóra valencià. No sabia parlar castellà, la qual cosa li va costar més d’un disgust davant del metge, el retor, el notari o la Guàrdia Civil.

Una vesprada, quan jo no hi tenia més de 10 anys, estavem tota la familia a sa casa, feia mal oratge, havia plogut, però de sobte va eixir el sol. Al menjador, els debats sobre política bullien, la tia Carmen i mon pare discutien sobre el passat comú de valencians i catalans, sobre el mossarab i sobre el penó de la conquesta. Mon iaio em va mirar i em va dir: “Vols que anem a passejar per l’horta i a agafar caragols?”

Quan ja haviem recorregut un bon tros i ja duia jo mitja bossa plena de caragols “moros”, mon iaio em va dir: “t’has donat compte que els nets del tio Salvoret i la tia Carmen parlen tots en castellà?” “Sí”- vaig dir jo- “i t’has donat compte que dels teus cosins, i dels teus cosins segons, per part de pare i per part de mare, tu i ta germana sou els únics que parleu valencià?” “Sí”- vaig repetir- “però iaio, si tots els majors parlen valencià, per què els parlen en castellà als xiquets?” Mon iaio es va quedar callat, i mirant un camp de carxofes em va dir: “mira, veus els camps? veus els hortets de la tia Consuelo allà al final? veus la séquia que hi ha enmig? veus més avall l’alqueria de Tronaes i la de Paco el Rull?” “Sí”- vaig respondre de nou. “Pos això és València, ací has nascut tu, ací creixen les coses que menges i brolla l’aigua que beus. València no necessita salvapàtries ni polítics, necessita llauradors que la sembren i la facen florir”, “iaio, tu a qui votes?” “jo? a qui diga t’abuela fill, a qui diga t’abuela“.

Estic convençut de que si no fóra net de qui sóc, no seria qui sóc hui. Mon iaio mai va ser nacionalista, mai li va interessar la polítca, malgrat això, en cada cosa que faig relacionada amb el valencianisme, el tinc present. Tant de bo, algun dia València compte amb un exércit de llauradors que la facen florir. - Vicent. Llaurador valencià.

Arxivat a Llengua, Partits polítics, País Valencià, reflexions valencianistes | 18 Comentari »

Santa Rita Rita, ella da y ella quita.

Octubre 24, 2008 by taronget

M’acabe d’enterar gràcies a VentdCabylia, que el festival “Cabanyaloween” que s’anava a celebrar en el Greenspace el 31 d’Octubre, ha sigut cancel•lat per l’empresa gestora del recinte (Heineken) després de que l’assumpte fora tractat a Las Provincias i Rita Barberá fera les “gestions oportunes”.

L’explicació que donen des de l’empresa cervesera és prou curiosa: “Queremos que el Greenspace sea un recinto de referencia cultural y no un lugar en el que se den mítines políticos, sean del color que sean. Eso nos da igual. Nosotros lo que queremos es que Valencia tenga en el Greenspace un centro de referencia cultural en España y toda actividad con contenido político jamás tendrá cabida“.

Com explica Vicent en la carta que proposa enviar als responsables de Heineken, no tenen el mateix criteri per a altres actuacions de grups com ara Asian Dub Foundation, un grup amb lletres de clar i explícit contingut polític. Serà que com canten en anglés entenen que la gent no ho entendrà (ni tan sols el Blackberry Fountain).

Però el pitjor de tot és que açò no és un cas aïllat. La censura és una pràctica sistemàtica del govern de Rita Barberá cap a tot el que puga representar unes idees diferents a les seues o una crítica a algun aspecte de la seua gestió municipal. Envia la Policia Local, al més pur estil del Fraga de 1976: La calle es mia!

Tenim dos casos recents. Per una banda l’intent d’evitar la rebuda per part d’alguns ciutadans del Barco holandès que practica avortaments baix la llei holandesa en alta mar. Un altre i que conec de més a prop és el cas del tradicional concert en valencià que celebra el BLOC JOVE el 8 d’Octubre, en la vespra del nostre Dia Nacional.

Doncs bé, fa dos anys l’Ajuntament va enviar una unitat d’antidisturbis que va envoltar als assistents per a assegurar-se que es complira l’hora de tancament. Un desplegament totalment desproporcionat amb una clara intenció intimidadora. Enguany, la cosa fou encara pitjor. En un primer moment l’Ajuntament va posar tots els entrebancs possibles a la celebració del concert, com ara demanar un informe tècnic, visat pel Col•legi d’Arquitectes i valorat en més de 1000€ que mai, a cap associació se li havia demanat. Una vegada superats els obstacles, i arribat el dia del Concert, es va prohibir la col•locació d’una Barra amb la que se sol finançar este tipus d’esdeveniments (les Falles, sense anar més lluny). Tampoc deixaren repartir material entre els assistents amb la instal•lació d’una paraeta. La jugada de l’Ajuntament fou clara: fer assumir a una organització sense massa recursos una despesa major de l’esperada i finalment tallar-li qualsevol via d’autofinançament per evitar que este concert continue celebrant-se.

Rita es creu ama i senyora d’esta ciutat, sap que per açò no va a perdre unes eleccions i que la resta de partits no estan fent massa per guanyar-li terreny en les pròximes eleccions.

Arxivat a Ciutat de València | 5 Comentari »

Som Valencians. Som País.

Octubre 21, 2008 by Amadeu_horta

Som Comunitat. Això resa la nova campanya del PP valencià (sí, sí, no m’eganye, tot i que la campanya siga de la Generalitat Valenciana, crec que el que ningú pot negar, després d’haver-se mirat ben bé la campanya de dalt avall, és que ens trobem davant una autèntica onada de propaganda partidista). De l’assumpte ja ha parlat Taronget, també ho fa Carles Chovi al seu blog i estic segur que encara se’n parlarà molt més. Almenys eixa és la (vana?) esperança que hem queda. Puix després de vore el silenci sepulcral que es deixa sentir a les fileres de l’oposició, tot apunta a que més d’un encara està fregant-se els ulls o torcant-se la baba.

“Ma que són llestos estos del PP!”- això deia mon pare hui en el sopar- “Just quan acaba de passar el congrés del PSOE on han decidit mantindre les sigles de PSPV, nyas coca! Som Comunitat! i el PSOE valencià novament fora de joc, mirant d’emponar-ne alguna”. Doncs sí, tota la raó que té l’home, el PP té eixa capacitat, eixa gràcia innata, eixa solvència quasi divina de deixar a tota l’oposició amb la boca oberta i, efectivament, fora de joc. “I el BLOC que diu de tot açò?”-em preguntava tot seguit l’home, mentre a mi se m’ennuvolava el seny i se m’agrava el sopar. “Pasapalabra, papà, pasapalabra“.

Després de rumiar-ho molt he aplegat a una conclusió prou dràstica: Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou en molts sentits. Ja n’hi ha prou de deixar que el PP acapare el discurs de futur i de progrés, ja n’hi ha prou de mentides i manipulacions, i sobretot, ja n’hi ha prou de que el PP, a cada pas que dona en el seu camí cap a la més alta de les glòries (eixes que mai dubtarà en ofrenar a Espanya) només trobe davant d’ell un tapis de flors brindat pels seus adversaris polítics.

Mentre el PSOE resol les seues picabaralles internes, mentre EU diu que no a tot, mentre el BLOC no diu res, el PP de Camps ven la moto (la harley davidson, diria jo) dia rere dia, notícia rere notícia, campanya rere campanya, mentida rere mentida. Investit pel poder atorgat per les urnes, amb la confiança que té en si mateix fruit de la seua llarga experiència, amb la seguretat i el saber fer que li proporcionen els seus estrategues i el control sobre els mitjans de comunicació el PP valencià ha aconseguit ser El Partit, l’únic, el que té resposta per a tot. El que té la capacitat de donar solució a problemes que ell mateix ha inventat i que té la gràcia d’amagar els problemes que de veres existeixen. És el partit de la dreta, del centre, del progressisme, del conservadurisme, del catolicisme, el partit dels espanyolistes, dels valencianistes, dels cosmopolites, és l’únic partit que té un projecte sòlid i fiable que oferir a la ciutadania, i si no és així igual té, primerament perquè fan creure que sí el tenen i en segon lloc perque fan creure que ningú més el té.

Bé, dit açò crec que va sent hora que des d’alguna butaca del teatre on fa anys que es representa el “Sainet de la Comunidad de las Maravillas” algú alce la veu, i reaccione. Tal vegada necessitem un Neo en forma d’alternativa política, que ens ajude a eixir del “Matrix” Popular però a la vista de que fora del PP fa la impressió que només hi ha desert, haurem de seguir esperant l’arribada de “l’elegit” i fent a títol individual el que bonament puguem.

“Som Comunitat, Som CV”. Resulta curiós observar com a ningú l’importa ni dins ni fora de terres valencianes, que ésta siga l’única comunitat autònoma de l’Estat que no té nom propi. Nosaltres no tenim oficialment un substantiu que ens identifique, no som València. Tampoc tenim un nom que faça justícia a la nostra història, no som Regne de València. Com a traca final tampoc tenim un nom modern que faça referència a l’existència d’una col·lectivitat humana amb lligams i projecció pròpia, no som País Valencià. Nosaltres, per contra, ens definim com a Comunitat Valenciana, composició amb la es que podria fer referència a qualsevol altra “regió” de l’Estat: comunitat andalusa, comunitat catalana, comunitat madrilenya. Som la terra sense nom, els oblidats per ells mateixos, és com si a l’hora de redactar els estatuts d’autonomia, l’Estat espanyol haguera passat llista, com si d’un mestre d’escola es tractara, i a la pregunta de: valencians? ningú haguera estat allí per a respondre: “presents”. Però bo, quina ocurrència parlar d’este tema ara, quan ja han passat anys i any d’aquella fita, i “Comunitat Valenciana” és ja el nom consolidat d’esta terreta nostra. Segur? Bo, molts dirien que sí. Jo dic que no. Quan alguna cosa, té un nom, els demés no tenen problemes per a anomenar-lo. Per tant, jo dic, que la terra, el país dels valencians no té nom. Només això pot explicar com la Generalitat Valenciana amb una campanya que tampoc té nom, i si el té és massa inapropiat per a dir-lo en públic, s’atrevix a “mutilar” i “extirpar” l’única paraula que encara donava algun sentit al desgavell: “valenciana”. No és novetat si dic que des de fa temps, expressions com “la comunitat” o ”la nostra comunitat” han anat desplaçant a casa nostra el no-nom oficial, i esta campanya és el remat central. Tampoc s’aclarixen fora, que ens unflen a “levantinos”, “comunidad de levante” i ”levante español” a cada moment. Si a açò li sumem el fet que fins i tot des de les nostres institucions (no m’atrevisc ja a dir “valencianes”) es fomenta i s’eixampla el provincialisme sense mirament amb expressions com: “els alacantins, els valencians i els castellonencs” la cosa ja es torna insuportable.

Així ens trobem que sembla ser que el poble valencià com a tal ja ni tan sols té cabuda en el model que des d’ací i des de Madrid es potència. Ara, haurem de conformar-nos amb ser “comunitaris”, “levantinos”, “extra-radials” o busca qui t’ha pegat.

Hi ha qui opina que la qüestió del nom és relativa, que lo important és que amb este tipus de campanyes el PP està generant un sentiment de “valencianitat”, jo pense que s’equivoquen. El PP amb esta campanya està generant un bossa de fidels al projecte popular, i en tot cas una via per tal d’articular les possibles demandes conjuntes de “las tres provincias” sense risc de que eixes “tres provincias” se n’adonen de que, en realitat van ser, són i podrien ser, alguna cosa més enllà. Perquè l’il·lusió generada, els miratges, l’orgull de convertir-se en la Dubai del mediterrani, no tenen com a referent al poble valencià, sinó al Partit Popular de la Comunitat. I quan els vents bufen en altra direcció, quan enlloc de un “Camps valencianista” topetem amb un “Clon de Zaplana espanyolista”, tota la maquinària popular reorientarà el seu discurs i enfatitzarà l’espanyolitat, el conservadurisme o el progressisme, segons la seua voluntat. Són els avantatges de ser El Partit, és l’avantatge de ser el PP valencià. I tota eixa energia positiva, tot eixe sentiment i eixe orgull giraran en companyia del penell popular, i si el valencianisme algun dia guaita el cap i tracta d’apropiar-se d’eixa “corriente en chorro“, el PP traurà a relluir el seus: “levantinos” i “comunitarios”, els seus “alicantinos, valencianos y castellonenses” i la discòrdia estarà servida.

Per tant, baix la meua opinió, el camí del valencianisme ha de ser independent d’allò que facen populars o socialistes. Nosaltres, el valencianisme polític, hem de bastir el nostre propi projecte, hem de ser l’alternativa a la “Comunidad de las Maravillas”, hem de ser “el país dels valencians”, hem d’oferir un nom, uns símbols, una estructura, un projecte, unes reivindicacions concretes i “treballar, persistir i esperar”, perquè el resorgiment identitari del nostre poble “sinó és fet per nosaltres, serà fet contra nosaltres” i deixe ja de citar.

El valencianisme, hui més que mai necessita unitat d’acció. I acció, molta acció. No podem quedar-nos callats, muts, bocabadats, davant la capacitat de la piconadora popular, si ells són Comunitat, nosaltres som un poble, un país, una nació. Si ells venen fum amb el “som il·lusió” i el “som futur” nosaltres haurem de carregar-nos d’il·lusions i dissenyar un futur diferent al seu, oferint als valencians una alternativa digna, que no passe pel provincianisme, ni per l’espanyolisme despersonalitzador, l’alternativa valenciana. Perquè no podem callar, perquè no podem deixar passar cap tren, perquè Som Valencians. Som País.

Arxivat a País Valencià | 6 Comentari »

Som…la polla

Octubre 17, 2008 by taronget

Vaig a començar este post demanant-vos disculpes per l’expressió del títol. No ens agrada caure en vulgaritats, però és que l’ocasió s’ho mereix. I és que la Generalitat Valenciana ha començat una mega-campanya publicitària (i no, no l’han pagat de la seua butxaca) amb el leiv motiv: “Som CV” o directament: “Som Comunitat” (com sabeu, algun dia deixarem de ser valencians i passarem a ser “comunitaris”, com els futbolistes).

Des del meu punt de vista, amb esta campanya, s’enceta la llarga campanya electoral del 2011. És una campanya on s’expliquen els “èxits” del govern Camps en les seues àrees. De fet, l’altre dia vaig vore un autobús amb un cartell enorme que deia: “SOM CV. Tenim les millors instal•lacions educatives d’Espanya”. Quina poca vergonya, de veres. Supose que no tindran prou amb Canal 9 i ho han fet per a que aquells que fem ús del zapping quan comencen amb el NODO no puguem escapar-nos. En perseguixen amb les falques radials, spots televisius, marquesines al carrer o cartells publicitaris als autobusos o tramvies.

Podrien argumentar que una societat necessita autoestima. Necessita saber que és una col•lectivitat amb un determinat potencial, i estes campanyes podrien servir per a això. En part, estic d’acord. Però ja fa temps que l’autoestima dels valencians ha deixat pas a la vanitat, l’arrogància i l’autocomplaença dels nostres governants. Tot ho fan bé, i per tant, votant-los, tot ho fem bé. Som el centre de l’univers i el món ens té enveja, per això de tant en tant ens critiquen l’urbanisme des d’Europa, o les dades oficials assenyalen que som líders en fracàs escolar o creixement de l’atur i cuers en ús de les noves tecnologies. Però en el cap dels valencians ressonarà el missatge que Camps vol fer-nos creure: som la polla. I per tant, no cal canviar.

Arxivat a País Valencià | 6 Comentari »