IMMA SEGUÍ

El divendres 14 de novembre, l’Associació Centelles Riusech d’Oliva, que es preocupa del patrimoni històric de la nostra població i de la seua recuperació, però sobretot d’allò que es relaciona amb l’antic Palau dels Comtes de Centelles, va concedir la Distinció Honorífica d’enguany, en la seua XIII edició, a Imma Seguí. Ho va fer en un acte públic, precedit d’un concert de l’Orquestra Clàssica d’Oliva, per cert, d’una qualitat extraordinària.
Quan el Secretari de l’Associació, Paco Mestre, va començar a enumerar els mèrits que havien considerat per concedir-li la Distinció, crec que tots els presents, que desbordàvem el local, vam fer consciència de la quantitat i la qualitat del treball realitzat durant tots estos anys per Imma Seguí, al front de la Regidoria de Patrimoni Històric de l’Ajuntament d’Oliva.
Efectivament, Imma, regidora del BLOC durant 18 anys -dels quals he pogut compartir de prop la majoria d’ells en el mateix grup municipal-, va ostentar durant 9 anys i fins el juny del 2007, la regidoria de Patrimoni Històric. I com diu ella, va anar fent: cal assenyalar com a actuacions més rellevants l’adquisició per al municipi de cinc cases del conjunt de l’antic Enginy del Sucre, -exemple singular d’arquitectura gòtica industrial-, la recuperació del forn romà, de l’aula de gramàtica maiansiana, l’adquisició d’immobles al recinte del Palau del Centelles i l’adequació d’una de les torres, la rehabilitació de la Cripta de L’Església de Santa Maria, el Museu Arqueològic amb la recuperació de les columnes del Palau, el Museu de la vida quotidiana del XVIII a la casa de Gregori Maians, subseu del MUVIM, l’adequació de places urbanes del centre històric, i a més, l’adquisició per part de l’Ajuntament del conjunt de cases senyorials del XV al XIX, del Carrer de Tamarit i la seua rehabilitació com a Museu Etnològic i seu de la Biblioteca Central, entre altres.
Probablement, per la meua proximitat a Imma i pel treball conjunt durant tants anys, dec ser una de les persones que més coneixen la seua manera de treballar. Vos puc dir que és incansable quan li apassiona allò que duu entre mans, que durant tots estos anys l’he vista moure’s i remoure cel i terra per aconseguir el finançament necessari per portar endavant tots estos projectes, que té una aguda visió política, nacionalista valenciana de pedra picada, en definitiva, la meua valoració personal i política de l’amiga Imma Seguí, és molt alta. Tant com l’estima que li tinc. Enhorabona Imma pel premi, i gràcies per tot.
Molt, s’ha fet molt durant estos anys. El BLOC ha fet i fa molta faena al nostre Ajuntament per tal de beneficiar els nostres veïns i veïnes. Però com comentava amb Paco Devesa eixa mateixa nit, només per tot el que s’ha fet en Patrimoni, per tot el que s’ha recuperat, només pel que ha guanyat Oliva en espais útils i usats i visitats pels d’ací i pels que arriben de fora, ja haguera pagat la pena el pas del BLOC per l’Ajuntament d’Oliva.

YES, WE CAN

L’èxit no s’improvisa. I una vegada aconseguida una fita que semblava impossible (yes, we can), ara s’obri un horitzó que no té res de fàcil. El canvi, els canvis, no s’aconsegueixen amb la seua mera formulació. Cal treballar-los, i de valent. L’oposició al canvi sempre juga amb avantatges.

La victòria d’Obama a les presidencials dels Estats Units obre tot un espai de possibilitats. I no només perquè ell tinga una ascendència racial diferent a la de tots els presidents que l’han precedit, sinó per moltes altres característiques que el defineixen i el converteixen en un referent rellevant. Un referent d’èxit bastant diferent a tots els presidents que l’han precedit.

Obama va créixer en una família amb una estructura poc tradicional per als estàndards nord-americans. Es va formar en escoles a Indonèsia i a Hawaii. Va estudiar a la Colúmbia University de New York. Va treballar d’organitzador comunitari al sud de Chicago, una zona especialment maltractada, amb moltes necessitats socials. Després va estudiar a la Harvard University, al costat de Boston, on va ser el primer president negre de la revista universitària de dret més prestigiosa. Ha estat professor de dret constitucional a la University of Chicago. Ha treballat de voluntari per l’inscripció de la població negra als censos; també en un despatx d’advocats... I la seua carrera política va començar per la legislatura del seu estat. El currículum és massa llarg per reproduir-lo, les seues experiències intenses i diverses. No hi ha dubte que el camí cap a l’èxit de Barack H. Obama és bastant diferent al de la família Bush o al de Reagan. També és diferent al dels Clinton.

La victòria d’Obama ens diu que es pot tindre èxit sense necessitat de saber cantar o ballar, no cal ser actor o model, tampoc és precís provindre d’una família a l’ús. Requereix dedicació, això sí, treball; cal treballar i de valent. Em sembla que la referència d’Obama ens fa bé, les persones més joves no necessiten emmirallar-se en actors de fama dubtosa, o en persones amb un riquesa material d’origen incert i una formació cultural més que discutible. Poden referir-se a persones que s’esforcen per formar-se, que reflexionen, que treballen... Hi havia una necessitat imperiosa en creure en la possibilitat (yes, we can).També al País Valencià, hi ha, encara, esperança.

Ara resulta que el que hi ha per endavant és més difícil encara. Massa sovint formulem el liderat en termes del què ha de fer qui lidera. Esperem que super-herois resolguen els problemes. I és veritat que és important que qui es posa al davant actue, sobre tot que actue bé. Per començar, el que fa Obama, el que l’ha portat fins on està, és molt distint del que va fer el seu predecessor. I malgrat això ho ha aconseguit. Obama ha aconseguit mobilitzar milers i milers de persones, milions. La crisi i els canvis no depenen només d’Obama, depenen de tothom, del que fem tots i cada un de nosaltres. El referent de Bush, i tants altres, juga en contra. No podem esperar d’Obama que resolga els problemes del món. Sí podem demanar que mantinga oberta la possibilitat de què un altre món és possible, que els esforços lleials i honrats de les persones tenen la seua recompensa, que amb el treball podem tindre èxit, que és possible reduir les desigualtats indecents que plaguen el món que vivim...

Hi ha molt per fer. Que s’aconseguisquen noves fites va a dependre, no tant de quines coses es facen, sinó de com vagen fent-se: de l’estàndard moral, ètic i polític que prevalga. Els obstacles a remoure són molts i molt grossos, i no desapareixen de la nit al matí. La crisi econòmica que patim és l’expressió, de fet, d’una crisi de valors socials; i les mesures requerides no són només econòmiques. Són mesures, les que fan falta, d’un important contingut de valor ètic. La primera d’elles ha estat la pròpia victòria d’Obama. Implementar les següents caldrà del treball compartit, imprescindible.

Obama, ho hem pogut comprovar, és especialista en formular objectius col·lectius il·lusionadors, sap parlar de política en majúscules per engrescar la ciutadania, de valors; i també ho és en l’estratègia. Diuen que el recentment nomenat cap de gabinet d’Obama, Rahm Emanuel, és un especialista en lligar polítics amb policies, és a dir, la política de paraules grosses (igualtat, llibertat, democràcia, compromís,...) i estratègica amb les mesures concretes requerides. Falta en farà, de concretar les mesures i els projectes per anar fent realitat els valors i objectius dels que n’ha parlat Obama, no només per dirigir-se als nord-americans, sinó perque l’escolta, àvid de canvi, el món sencer.

L’èxit que representava Bush era l’èxit del poder d’uns pocs, l’èxit de la riquesa, l’èxit de la posició heretada, l’èxit d’una formació escassa, l’èxit que tradueix les possibilitats d’una minoria, pràcticament l’èxit del rapinyaire. L’èxit d’Obama, per contra, és l’èxit de l’esforç, del treball ben fet, de la dedicació, de l’estudi, de la convicció en la possibilitat d’alguns somnis i projectes. És l’èxit de molts, jo diria que Obama representa l’èxit a l’abast de la majoria.

És l’èxit de les persones que confiem en l’esforç, de les persones a les que ens agrada el treball ben fet, de les persones que no defallim en els nostres objectius, és l’èxit que fuig del regal i del guany fàcil, l’èxit que depén del treball solidari de tothom, de l’honradesa, la generositat i la confiança amb els companys, que fuig del sectarisme ... En definitiva, l’èxit d’Obama retorna la possibilitat de l’èxit a les persones de bona fe. I és per això que no depén només d’ell, sinó de tots nosaltres, que el canvi que s’ha iniciat tinga continuïtat.

CIUTADANIA

El projecte que defensa el BLOC requereix de noves formes de fer política. La nostra és una proposta política que es construeix, el País Valencià; la del PP i la del PSOE està construïda: Espanya. Així, tant el PSOE com el PP, poden desenvolupar el seu treball polític confiant exclusivament en l’estructura institucional existent (estructura constitucional): ajuntaments, diputacions, autonomia, estat... El BLOC, però, no pot dependre d’això només. El contingut polític i la forma de fer la política no són independents, estan relacionats.
Ara com ara, podem dir que el PP fa una política populista. Populisme que consisteix a aparentar poder davant la població, a fer ús dels tabús i els mites per manipular la població (en l’àmbit de la llibertat i l’individu, de les emocions); a practicar l’autoritarisme i la arbitrarietat (irracionalitat), tot negant la pluralitat; a negar la comunitat, tot generant falsos conflictes interns. Un populisme que posa en comunicació directa el liderat (Camps, Barberà) amb la població en general, amb la base, sense intermediaris associatius.
El PSOE, però, practica, sempre ho ha fet, una política que podríem denominar gestionista. Una política que posa en contacte el liderat (Felipe, Lerma, Pla...) amb els líders del món associatiu (sindicats, patronals, associacions de veïns, etc.), tot obviant a la població en general, a la base social: de resultes, molt sovint, aquest líders associatius acaben integrant-se al PSOE, descapçalant la mobilització social i bloquejant els possibles canvis. És un forma de fer política que utilitza el poder, que oblida els tabús i els mites, obvia les emocions, que practica l’elitisme racionalista i imposa la cohesió (social i nacional).
Donades les finalitats inicials del BLOC, la seua forma de fer política no pot ser confosa, ha de ser diferent a la del PP i a la del PSOE, més enllà de fer populisme, com el PP (no només pel seu significat, sinó també per l’absència de mitjans), més enllà de la gestió elitista del PSOE; el BLOC ha de fer una política basada en la ciutadania.
Una política de ciutadania que en comptes d’aparentar poder (PP) i en comptes d’usar el poder (PSOE), cree poder, genere capacitats col·lectives. Una política que en comptes d’usar els tabús per manipular (PP) i en comptes d’oblidar-obviar els mites-tabús (PSOE), trenque eixos tabús i mites per alliberar i obrir noves capacitats. Una política que en comptes de practicar l’autoritarisme (PP) o de practicar l’elitisme (PSOE) alimente la pluralitat i d’esta manera l’aprenentatge compartit, i construesca la comunitat. Una política que en comptes de negar la fraternitat (PP) i em comptes d’imposar la fraternitat (PSOE), negocie aquesta fraternitat al si de la pluralitat comunitària, tot superant tabús i mitificacions.
Una política pròxima als veïns, als ciutadans, oberta a la discussió, a la creativitat, a la participació. Amb esta política es poden anar construint xarxes socials de suport a eixe creixement de l’autonomia i de la solidaritat que considerem centrals per al progrés valencià.
Este plantejament, més lligat a la ciutadania, és el que dóna més coherència a tot plegat, ja que en haver d’enfortir una identitat afeblida, d’assumir un projecte de construcció nacional alternatiu a l’oficial, el métode més adient és de baix cap a dalt, de la base nacional cap a les institucions, i no a l’inrevés: la política de dalt cap a baix és la pròpia de les entitats ja construïdes, la pròpia del PP i del PSOE, que ja disposen de la seua identitat objectivada amb un estat, l’espanyol, i disposen, per tant, de les eines per fer de dalt cap a baix. Nosaltres només aconseguirem irrompre en l’espai polític amb força si som capaços de construir xarxes socials de base fortes, exigents amb les institucions: si fem això estarem construint país.

AUTOGOVERN

Les demandes d’autogovern de les nacionalitats històriques són vistes per molts espanyols no com un dret, sinó com un problema. I són també molts els polítics espanyols (de dretes i d’esquerres, que de tot hi ha), que tenen una percepció negativa de la qüestió nacional, com una mena de “problema a resoldre” dins el marc administratiu, com d’encaix descentralitzador en l’organització territorial de l'Estat, però no com un problema polític.
L’assumpte no ve d'ara. Arranca de la Transició, quan ucedistes, socialistes i comunistes , tot i no entendre el fons de la qüestió, consideraren que calia respondre de forma convincent a les demandes nacionalistes. Entre altres raons perquè després de 40 anys de Dictadura uniformista, bona part dels demòcrates de la Transició veien identificat l'Estat centralista amb el franquisme. Des de llavors, però, hem assistit a una curiosa -i no menys exitosa- operació de filibusterisme polític, consistent en abordar “el problema” no des de la política i entorn a les urgències dels nacionalismes històrics, sinó a través d’un plantejament més global i difús de reajustament territorial de l'Estat: allò que es deia “el Estado de las Autonomías “ i el café per a tothom.
Resposta política molt intel·ligent per part de la UCD i del PSOE en el marc de la Transició i posteriorment concretada en la Constitució i en els Estatuts, que creia solucionar els “problemes nacionalistes” en dissoldre’ls en una proposta de descentralització i de reorganització de l'Estat. Proposta que catalans i bascs, malgrat les resistències inicials, acabaren acceptant en vore-la com un punt de partença millorable i, també, perquè llavors desconeixien que hi hauria després de l’aprovació dels seus Estatuts, sobretot quan arran el colp del 23 F de 1981 es desplegaren les vies d’accés a l’autogovern per a les restants Comunitats i es va aprovar la LOAPA (Llei Orgànica d´Armonització del Procés Autonòmic) de juliol de 1982, que va ser l'instrument emprat per eliminar els fets diferencials. Una llei, recorreguda pels nacionalistes bascs i catalans davant el Tribunal Constitucional que, per cert, els va donar la raó, però que al capdavall va servir per nodrir d’arguments als governs socialistes dels 80 de cara a justificar i legitimar la seua política armonitzadora i després, els darrers anys, als gabinets d’Aznar, per frenar l’autogovern.
Durant tot este temps, la incidència del País Valencià en el conjunt de l’economia, la societat i la cultura de l´Estat ha estat molt feble; no em sabut aprofitar l’autogovern per fer-nos més presents i, en conseqüència, no hem estat decisius en la política espanyola. PP i PSOE valencians no han sabut extraure rendiments a moltes de les competències transferides per falta de voluntat política d’aprofundir en l’autogovern.
Des del punt de vista descentralitzador, a més a més, l'Estat de les Autonomies ha sigut en altres aspectes decebedor. Com ara en despesa pública i financiació, molt lluny del 33% d’un Estat Federal tipus alemany (un terç a l'Estat, un terç a les Comunitats Autònomes i l’altre per als Ajuntaments). D’altra banda, les transferències no han estat acompanyades d’un bon model de financiació de les hisendes autonòmiques, la qual cosa ha comportat el seu endeutament estructural. Mentre la pretesa solidaritat entre les CC. AA., mitjançant una convergència entre les economies regionals, no ha servit per equilibrar els diferents ritmes de desenvolupament després de 20 anys de vigència d’un marc que, es deia, anava a retallar el diferencial.
El mite, profusament difós durant els anys 80, que l'Estat de les Autonomies, tot i no comptar amb una estructura jurídica d´Estat Federal, sancionava quotes d’autogovern superiors, finalment hui ja no se sosté. I no és una afirmació canònica: ho afirmen aquells que han estudiat en profunditat com ha funcionat de debò la descentralització ací aplicada. De fet els politicòlegs ens situen entre els Estats de descentralització moderada, on malgrat la notable transferència de recursos humans i materials a les regions, és l'Estat qui continua decidint en realitat les polítiques públiques i qui té l'última paraula en el disseny de les regles de xoc a través d’un sistema que, com afirmen els especialistes, “centralitza” les grans decisions en el marc general i “descentralitza” la seua gestió. Per entendre'ns, les Comunitats Autònomes són més administradores que govern.
I a les proves em remet. Per exemple, les competències assumides, que són nombroses quant a número, són magres quant a rellevància social; mentre les competències compartides entre les CC. AA. i l'Estat, que són les més importants per als governs autònoms, sempre han estat patrimonialitzades en última instància per l'Estat: vegeu sinó el que ha passat amb la LOU o la LOCE en matèria educativa. Cal recordar, també que les CC. AA. tampoc tenen competències decisives en relació amb el control de les administracions locals, la qual cosa debilita el seu propi paper davant els ciutadans.
El “café per a tothom”, és a dir la generalització de l’autogovern a 17 Comunitats Autònomes, fins i tot a aquelles que no tenien voluntat identitària ni arrels històriques, per altra banda, ha tingut a mitjà termini efectes no desitjats. Entre ells que PSOE i PP continuen veient el dret a l’autogovern com una mena de concessió, que s’incrementa o es rebaixa en funció d’allò que interessa a l'Estat en cada conjuntura amb arguments com ara la preservació de la unitat d’Espanya, els límits constitucionals o l’estabilitat política. Hi ha hagut fins i tot qui ha plantejat una reforma de la llei electoral per crear un sistema totalment bipartidista, amb dos formacions espanyolistes i estalviar-se així allò que denuncien com el “permanente chantaje nacionalista”.
Davant estes raons, i d’altres que podríem afegir (decebedor paper del Senat com a cambra territorial, manteniment de la província com a ens orgànic de facto del'Estat, escassa sensibilitat per les cultures i llengües minoritàries...), no era d’estranyar que aviat sovintejaren les crítiques, ateses les insuficiències de la descentralització administrativa que hi havia darrere de l'Estat de les Autonomies.
Encabotar-se en eixa visió de la qüestió no va a resoldre lo que ells anomenen “el problema” de les autonomies. Perquè en el fons no es tracta de plantejar un “debat administratiu” entorn el grau de descentralització: es tracta d’un “debat polític” sobre els drets a l’autogovern i sobre la redefinició de l´Estat, que està pendent des de la Primera Transició, i que va a afectar la mateixa Constitució. El debat no ha fet més que començar. I podeu estar segurs que no es va a resoldre amb retocs superficials dels Estatuts i amb una tèbia segona descentralització, sense modificar la mateixa estructura de l'Estat de la Transició consagrada en la Constitució del 1978.

ARA, MAITE PEIRÓ

Ara li ha tocat a Maite Peiró, la regidora del BLOC a l'Alqueria de la Comtessa, a la Safor. Uns fatxes es van dedicar a tirar pedres als pacífics manifestants del Correllengua de Gandia, a aquells i aquelles, incloses criatures, que van anar a rebre la flama per la llengua. I una d’eixes pedres va anar a parar a la cara de Maite que va quedar malferida. Ha necessitar dotze punts de sutura i té la cara i l’ull tan inflats que ni tan sols pot veure; està esperant que la visite l’oftalmòleg. La policia mirava i no feia res. La impunitat dels agressors va ser total.
Malauradament no és l’únic cas. Santi Rosado, de Mislata, Alex Crespo de València, i tants d’altres que la llista es faria molt llarga, han estat víctimes dels atacs dels violents de la ultra dreta valenciana.
Estem farts. Estem cansats de tindre por per la nostra integritat física, que ens cremem les seus, que ens pinten les parets amb dianes, que ens agredesquen verbalment i física. I estem farts de que ni la Delegació del govern del PSOE, ni la Conselleria de Governació del PP, facen res, estem farts de que miren cap a un altre costat. Ja ens vam entrevistar amb l’anterior Delegat del Govern per este tema, i ara ho farem amb el nou.
No anem a quedar-nos de braços creuats davant del terrorisme que patim els nacionalistes, els progressistes i el món associatiu. Exigirem la investigació d’estos atacs, com ja ho estem fent des de la Plataforma contra la Impunitat, en la que el BLOC participa.
Ara s’acosta el 9 d’octubre, dia nacional del País Valencià, i estes sempre són dades crítiques per a nosaltres, tots els anys passa alguna cosa, hi ha alguna agressió. Que prenguen bona nota els responsables de les forces de seguretat i que no deixen que enguany també tinguem desgràcies. Nosaltres, des de la direcció del BLOC, farem tot el que ens pertoca per protegir els nostres.

IMMIGRANTS

Pràcticament cada dia, les costes meridionals de l’estat espanyol són escenari d’una autèntica catàstrofe humanitària com a conseqüència de les desenes d’accidents i de morts provocades pels trajectes en cayuco de centenars de persones que busquen, a casa nostra, millors condicions de vida. El drama és conseqüència de l’actuació de màfies que, jugant amb les expectatives i il·lusions de les persones, les fan pagar enormes summes de diners per intentar arribar a Europa de manera il·legal, per la nit i en unes embarcacions que es converteixen, en la majoria de les ocasions, en un parany mortal.

Crec que la política d’immigració ha de ser tractada amb una premissa: estem parlant de persones, dones i homes les condicions de vida de les quals són tan dolentes que estan disposades pràcticament a qualsevol cosa per trobar un futur millor. Per damunt de tot, doncs, hem de garantir un tracte digne a aquelles persones que arriben al nostre litoral i combatre amb contundència qualsevol forma d’explotació. Això està per damunt de la “integración en nuestras costumbres” de què parlava l’inefable Moratinos i això ha de substituir d’una vegada per totes termes com “fluxos” o “quotes” o “contingents” aplicats a les persones immigrades.

Quan es tracta de política sobre la immigració, s’hauria de treballar perquè les relacions de l’estat espanyol amb països “emissors” de persones migrades estiguen condicionades a la lluita policial contra les màfies i la seua persecució efectiva. Calen programes complets i ambiciosos d’inversió en serveis socials, de cooperació al desenvolupament i cal que les institucions europees vetllen perquè als països d’on ix la major part dels immigrants es respecten els drets humans, s’assumisca la repatriació i s’acabe amb qualsevol forma de persecució per raons de raça, opció sexual, religió o ideologia política.

THINK TANK

La recent dinàmica sociopolítica del País Valencià, caracteritzada per un creixement econòmic amb peus de fang i que compta amb un suport social popular (potser populista), està relacionada amb l'hegemonia absoluta i absolutista del PP i la crisi del PSOE valencià. Mentrestant, el valencianisme polític, que representa el BLOC, es mou amb certa inseguretat entre la innovació i la tradició. Hem introduït noves formes de fer política (des de baix cap a dalt), però operem encara amb esquemes de fons propis del passat. La societat valenciana ha canviat, i molt: els processos de globalització i d'individualització han canviat les formes i els continguts amb què les persones entenen les seues identitats. I el nostre és un projecte polític que no pot funcionar bé si no capta i treballa per les expectatives i desitjos de desenvolupament biogràfic i històric de les persones que viuen en este territori nostre que anomenem País Valencià. I els resultats de les darreres eleccions autonòmiques ens van mostrar en la praxis, quant d'important és aconseguir-ho.
És ben cert, però, que en la dinàmica política quotidiana, les persones, les dones i els homes del BLOC, estem més dedicats a resoldre qüestions del dia a dia, més a curt termini que no a llarg termini. El temps que podem dedicar els diputats, els regidors i alcaldes, així com els responsables de partit de cada escala territorial (local, comarcal o nacional) al pensament teòric i a l'elaboració de propostes de resolució de conflictes socials, innovadores i efectives, està molt limitat. Les dinàmiques de relació interna al partit, així com els processos de relació amb les accions dels altres partits, consumeixen una part molt important, i necessària, del nostre temps. Eixa part del nostre treball és imprescindible. Tanmateix, en estos temps de canvi accelerat, necessitem d'eines que ens permeten d'anticipar-nos als esdeveniments del nostre entorn més immediat, però també més allunat, en el temps i en l'espai. I la manera d'aconseguir-ho pense que és amb la introducció d'un plus de complexitat en la nostra acció, en la nostra organització. Des del meu punt de mira, és ja inajornable que sigam capaços de dotar-nos de vincles amb algun 'Think Tank', o alguns.
El nom ens arriba dels EEUU, i significa 'dipòsit d'idees'. Són organitzacions conformades per intel·lectuals i teòrics que debaten, elaboren anàlisis i fan propostes. Solen assumir un estatus d'institució privada, majoritàriament amb format de 'fundació'. I serveixen els seus debats, les seues anàlisis i les seues propostes, per a què altres organitzacions (siguen governs, empreses privades o partits polítics) preguen decisions sobre les seues línies d'accions.
En el nostre entorn més immediat ja som l'única força política que no en disposa d'esta mena de dipòsit d'idees. El BLOC és l'única organització política parlamentària que no té vincles amb cap think tank. N'hi ha d'independents, com ara el Cercle d'Estudis Soberanistes (la dels López: López Tena i López Bofill), però els partits també en tenen de fundacions d'esta mena, lligades d'alguna manera a la seua estructura, i amb major o menor èxit en els seus resultats. El PSOE té una xarxa de fundacions amb finalitats diverses (idees, formació, edició i publicació...) a les que es pot accedir des de la mateixa web socialista : la Fundación Jaime Vera, la Fundación Pablo Iglesias o la Fundación Sistema . Els socialistes catalans també tenen la seua: la Fundació Rafael Campalans , i els socialistes valencians la pròpia: la Fundació Societat i Progrés . Però, potser, la més mediàtica ha estat la del PP, la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES). També el PCE en disposa d'una, la Fundación de Investigaciones Marxistas (FIM).

Però no només en l'àmbit espanyol trobem esta proliferació de think tanks que treballen per als partits polítics. Al País Basc, el PNB compta amb la col·laboració de la Fundació Sabino Arana i Eusko Alkartasuna amb la Fundación Alkartasuna . O Galiza, el Bloque Nacionalista Galego amb la Fundación Galiza Sempre . I Catalunya, potser ja coneguem la Fundació Catalanista i Demòcrata 'Trias Fargas' de Convergència Democràtica de Catalunya, o la Fundació Josep Irla d'ERC; però potser menys coneguda és la que té també Iniciativa per Catalunya, la Fundació Nous Horitzons .

Vaja, tothom amb representació parlamentària disposa d'alguna fundació que exerceix de think tank, de dipòsit d'idees, que facilita la faena del conjunt de l'organització, més centrada en el dia a dia.
Al BLOC ens cal també, ja fa temps que ens cal, però més ara, si cap, ja que disposem de parlamentaris. Necessitem d'un espai allunyat dels debats organitzatius interns, un espai privilegiat de llibertat on es puga pensar allò aparentment impensable, un lloc que afavorisca la creativitat, d'idees, d'anàlisis, de propostes... Un dipòsit d'idees del que l'organització puga poar a l'hora de prendre les seues decisions. Al País Valencià, a la seua societat, hi ha persones, i també organitzacions, que treballen potser massa aïlladament en l'elaboració d'anàlisis i de propostes valencianistes; donem-los l'oportunitat que eixes propostes puguen arribar a les institucions, a l'espai públic de debat polític, que siga el BLOC qui puga oferir eixe espai valencianista i progressista. Tots i totes guanyarem.