La meua entrada oficial en el valencianisme actiu es produí en un 9 d'octubre. Ara fa 15 anys. Més concretament, el 6 d'octubre de 1993, arran de la inauguració del monument a Vinatea en la plaça de l'Ajuntament del cap i casal. Tant UV com la Joventut Valencianista havien convocat a l'acte, no debades la seua impulsora havia estat la controvertida regidora unionista Lola García Broch, que més enllà de les seues dèries en torn del Penó de la Conquesta i d'altres iniciatives peculiars i esperpèntiques, va deixar com a testimoni positiu de la seua gestió el monument al patriota morellà, ocupant el lloc en què havia estat el Dictador a cavall, i el monument als Maulets en l'avinguda del Regne de València.
Jo volia entrar en contacte amb la JV, tenia notícies seues i acabats de complir els 18 anys i havent entrat en la UdV-Estudi General, -encara en la meua percepció un cau del catalanisme-, necessitava vehicular la meua valencianitat en un compromís col·lectiu. I per a mi la JV representava eixa voluntat inequívoca de construir la nació valenciana lliure i sobirana.
Un any abans havia canviat de llengua i havia decidit que volia viure en valencià. Jo sóc d'eixos valencians que no ens fem nacionalistes a través de la conservació de la llengua pròpia, sinó que parlem en valencià a conseqüència de fer-nos nacionalistes. Un fenomen comú, almenys en els nacionalistes de la ciutat de València.
3 dies després, havent-hi estant la vespra en la seu de Lo Rat Penat ajudant a pintar la mítica pancarta groga de la JV "De Vinaròs a Oriola, Vixca València lliure", participava en el meu primer dia nacional, deixant-me la gola junt a molts altres jóvens benintencionats. Cridant ben fort per la llibertat del país davant la mirada incrèdula de bona part del públic, alguns insults, però també bona cosa d'aplaudiments quan allò que cantàvem no era massa "heavy".
Els 9 d'octubre de la JV foren històrics. Aconseguirem donar-li un toc reivindicatiu a la processó cívica i convertir-la en la fita del nacionalisme jove in blue. Més enllà de tensions amb els grups més blavers, que anà accentuant-se conforme la JV se situava no ja com el sector més coherent i oberturista del nacionalisme ratpenatista, sinó com a decidit i insistent punt i pont d'unió de les tradicions valencianistes en litigi. També la tensió pujava de to amb el "desembarco" de tribus de l'extrema dreta, que s'incorporaven any rere any amb major alegria cada processó cívica amb la intenció de coaccionar i intimidar.
Recorde alguns 9 d'octubre vivament, especialment un banyat per la pluja. Era molt emocionant la baixada de la Reial Senyera amb una xiulada monumental a la "Marcha Real". Fins i tot, els nostres tabaleters i dolçainers, els mateixos casualment que tocaven en la "mani" de la vesprada, tocaven la Muixeranga quan baixava la Senyera en un fet insòlit estant en l'ambient que estàvem.
La manifestació de la vesprada sempre m'ha emprenyat. No he participat mai, però l'he vista molts anys. M'ha semblat un drama el vore com tanta s'aplegava a la capital del país amb la millor de les voluntats, i la ciutat, almenys bona part d'ella, ho percebia com una agressió, com una provocació, o simplement com una raó més per a allunyar-se ideològicament i sentimentalment a qualsevol expressió de valencianitat política.
Menció a banda, els autobusos de Catalunya, o l'estètica independentista que fa més impossible encara el poder concitar una mínima adhesió ciutadana per al que representava la tradicional mani vespertina.
Després, i ja instal·lat a Alacant, vaig canviar els meus dies de Sant Dionís del cap i casal pel Campello. El Campello és el poble de l'Alacantí on des de fa vàries dècades se celebra amb molta força el dia nacional. Amb caràcter festiu, puix és l'inici de les festes de Moros i Cristians, d'àmbit comarcal i amb un ambient ben popular. La festa del poble.
Se celebra l'entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València, amb una representació feta pels xiquets del poble, i el naixement del Regne de València. Conclosa la representació hi ha una processó cívica d'homenatge al Penó de la Conquesta en què participen centenars campellers i d'altres racons de l'Alacantí. La simbologia es la pròpia del terreny: és la processó del Penó, la bandera del Campello és la senyera nua amb l'escut del poble i hi ha poca tradició de la Senyera coronada en els valencianistes meridionals. Tot i això, el patriota Jordi Davó sempre porta la senyera amb blau estelada. En els balcons hi ha de tot, amb més senyeres nues, però amb presència diversa del símbol estatutari.
El 9 d'octubre en el Campello és una gràcia, i és ben valentí. A més de representar l'entrada del Conqueridor al cap i casal, des de la Comissió de Festes que organitza el 9 d'octubre s'ha instaurat la tradició de la mocadorà.
Per comprovar que este país està perplex a força de ser complex, només apuntar una nota. En el Campello, des de fa dos anys, el PP està tractant de canviar-li el to a la diada per tal d'institucionalitzar-la. Llevar-li el govern de la festa a la Comissió de Festes, que munta tant el 9 com els moros i cristians, i organitzant una processó cívica d'homenatge a la reial senyera. Quasi coincidint en trajecte i horari amb la tradicional, al crit de nosaltres som els representants democràtics del poble! Gràcies al bon trellat de la gent de la comissió de festes no s'ha produït cap guerra de les banderes i la cosa està com estava. Una és la celebració tradicional, la que convoca al poble i l'altra queda com artificiosa, com a impostada, degut que tot rebufa massa a voler controlar, també, la festa. I el Campello és un poble normal electoralment, no vos penseu. El PP guanyà les passades eleccions per majoria absoluta.
Jo vaig a la tradicional, a la barrada, i em pense que poc a poc, sens ànim d'ofendre a ningú, anirem introduint la realitat estatutària i no deixarem soles al patriota de Davó que posa sempre el colorant blau que el Dia Nacional Valencià mereix.
D'allò llegit sobre com ha estat la cosa a la ciutat de València, només abundar en alguns comentaris que ja he vist reflectits als webs i els blogs. L'actitud d'ERPV em sembla indecent. Políticament indecent. I ens fa mal a aquells que dia a dia treballem per fer més digne este país. Eixa mena de desofegaments no poden estar permesos en un país tan desballestat com el nostre. Perquè això ha sigut i no una altra cosa. Un desofegament que bé mereix la més rotunda crítica pública. Tal i com hem fet des del "Centre d'Actuació Valencianista -Faustí Barberà" amb l'encertada comparació de l'acció d'ERPV amb les manifestacions unionistes pels carrers catòlics de Belfast. Violència simbòlica que no toca, no ajuda a res i no construix res.
Això em recorda, molts podrem recordar mil històries, allò que em conta un "catalanista" de cor i valencià de trellat. Organitzant una trobada de secundària, treballant per integrar en la festa del valencià a pares i mares castellanoparlants que han decidit educar els seus fills en la llengua pròpia, va vore com tota la celebració, carregada de bones intencions i bon rotllo, se n'anava en orris. Tot el bon ambient s'evaporà en aparéixer uns crios comandats per un personatge local mangonejador, i ressentit políticament, al crit dels quatre maximalismes de sempre. Salvada la pàtria, ja estava bé la faena fins al pròxim any. Deixar en el cul a l'aire als treballadors quotidians del país i de la llengua, tal i com feren "los patriotas de hojalata" d'ERPV als xavals del BLOC JOVE que es trobaven en la processó cívica, això no té preu.
A la gent del BLOC JOVE i als que els acompanyaren mostre la meua més profunda admiració.
Com a Fuset, l'acció de l'altre dia m'emociona i em recorda els últims 9 d'octubre que es feien impossibles per la radicalitat de l'ambient. Que vosaltres, i per iniciativa pròpia, tingueu a bé recuperar eixe espai i que cada any sigueu més, és una gran notícia. Felicitats i solidaritat des d'estes línies.
Dels altres, no parle dels valencians temperamentals que amb més raó que un sant es van sentir ultratjats en la seua condició de valencians davant la pallassada de la gent d'ERPV, parle dels violents, poc a dir. No són agents polítics perquè la seua acció política és la violència, verbal o física. No. I com a violents mereixen ser tractats en un Estat de dret. Un blaver, políticament parlant, no es dedica a perseguir per tota la ciutat a membres del BLOC JOVE per haver-se atrevit a instal·lar-se en la normalitat. Això és una altra cosa.
Respecte a l'altra gran bandera, la d'UV, no sé que dir. Traure una senyera estelada gegant (amb blau) està molt bé, i fer-ho en els nasos de la coalició blavagualda, millor. Molt bé per l'acció. Ara bé, com cada dia pareixen canviar d'estratègia, ara flirtege amb Santandreu, ara sóc el més nacionalista de tots, no sabem amb que quedar-nos. Si esta última estratègia fora real,estiguera assumida com a marc del futur, i s'acompanyara de la decisió d'adequar-se al consens lingüístic, podria tornar a situar-se com un actor polític. Minoritari, però amb capacitat de jugar.
Tots els 9 d'octubre acabe amb una mena de sensació amarga que no puc traure'm de damunt. Quan els passava en la capital encara era més fonda la sensació. El 9 d'octubre visualitza agudament el drama identitari en el qual vivim, i la desorientació del valencianisme per posar-li a això remei. S'acaba imposant sempre (almenys en els grans titulars mediàtics) la inèrcia que ens separa, que ens aporta noves ferides i nous motius o raons per convénçer-nos que l'altre encara no és dels nostres.
Vull pensar que la magnitud del destrellat de l'altre dia ens farà reflexionar més a tots per convéncer-nos que el nosaltres ha de ser cada dia més ample i més ferm. No deixar-se la pell per construir, el nosaltres, simplement el valencianisme de trellat, farà que els vencedors traguen més suc encara de la burrera política d'uns i la burrera violenta dels altres.
Al remat guanya la docilitat de la valencianitat, expressada en el 9 d'octubre amb tota mena de nous espectacles, fins i tot historicistes, destinats a fer creure'ns que vivim en un país (políticament) normal, i unflar-nos d'un orgull només projectat cap al passat que no entén de més futur que l'ofrenador de pagar i callar. La diatriba és clara o la burrera o la magnificència d'un oripell que al remat sabem que és de mentida, de cartró pedra. El trellat i la reivindicació potent i coherent el volen situar sempre com una aposta poc sincera, impossible i amb vocació perifèrica en l'estatus quo polític del país.
A 90 anys de la Declaració Valencianista, que ben prompte celebrarem, ens mereixem un millor futur. I això només vindrà donat per una resposta en clau valenciana, en clau d'unitat i situant-nos per sempre més navegant per un mateix riu. Un riu ample, plural, amb matisos, però el mateix riu.
Ni que siga per celebrar pròxims 9 d'octubre on els grans titulars no siguen la burrera i el poc trellat.
09/10/2008
30/09/2008
Els nostres xiquets mereixen un bon Conseller
La meua xiqueta gran ha començat als seus tres anyets el "cole" dels majors. Un col·legi on no es troba algú dels milers de barracons, sobre 1300, que poblen l'educació pública valenciana. Tal i com denuncià el BLOC JOVE a Extremadura els xiquets tenen 1 ordenador per cada 2 alumnes i ací en tenim 1 per cada 14. Però a barracons els guanyem, per a goig d'algú que s'estarà forrant llogant "casetes prefabricades", - assumpte sobre el que no li volgueren donar massa informació a Morera en les Corts-. Són coses de les balances fiscals i les prioritats polítiques.
La meua xiqueta, com tants/es altres, ha iniciat el curs en un col·legi públic i cursant la docència en valencià per tal d'assegurar que dominarà, almenys, les dos llengües del país. I ja m'agradaria a mi que allò del sistema educatiu trilingüe fóra alguna cosa més que un eslògan dels inicis de curs. Però no crec que siga possible, perquè si alguna cosa ha quedat clara amb tot el lio de l'Educació per a la ciutadania, és que la capacitació lingüística dels docents en anglés és mínima, quasi testimonial (em referisc als que no impartixen eixa assignatura). I això ens deuria preocupar, i molt, i sobre això l'oposició hauríem de parlar. Ací no passa res, però en la vella Europa eixes coses no succeïxen, i la capacitació plurilingüe es cuida en tots els àmbits. També en l'educatiu, of course.
També és veritat que no tot és culpa de ZP o Font de Mora. Cal reflexió social necessària sobre la idea que l'educació només és cosa dels centres educatius, sense la implicació i la coordinació necessària dels altres àmbits públics, cívics i privats que col·laboren amb eixa idea d'educar, de formar, que pareix que només tenen obligació de complir els col·legis.
L'educació és un tema seriós, molt seriós. No debades hui en dia el rànquing de les societats avançades es mesura entre altres coses pel nivell de formació del seu capital humà. Un àmbit en el qual la convergència amb Europa dels valencians encara es troba ben lluny. Ací les Universitats són asfixiades econòmicament, l'escola pública no és una prioritat del govern, l'escola concertada compta amb total suport públic però sense cap responsabilitat social, la formació professional no és projectada com una alternativa de qüalitat a la formació universitària i l'educació de 0 a 3 anys no és coberta per l'administració pública.
L'educació és un problema sense resoldre de la democràcia espanyola. Li manca d'un esforç inversor prioritari, d'un model estable i d'una reflexió profunda sobre que necessiten els xiquets de formació acadèmica i humana per a eixir el més preparats possibles al món dels preadults o dels adults. Les xifres d'absentisme i fracàs escolar, el nivell acadèmic que donen els alumnes en informes comparatius amb altres Estats del nostre entorn, el nombre de baixes dels professionals educatius, la violència en les aules o les carències d'infraestructures, de professionals o de material, aporten un panorama ben millorable. I no entrem ara en la conculcació dels drets lingüístics de 70.000 xavals que no poden estudiar la secundària en valencià malgrat la seua voluntat.
Per tot això no és tolerable que el Sr. Conseller, una persona ben preparada per una altra banda, es dedique a marejar la perdiu des de fa molts mesos amb temes menors però de gran impacte social i mediàtic. No seré jo qui cobrisca de lloances l'invent de l'educació per a la ciutadania, però les ocurrències diàries del Sr. Conseller amb este tema s'han passat de la ratlla. Hi havia moments que calia llegir dos voltes la notícia als diaris per assegurar-te que era de veres això que pareixia posar. I mentres els autobusos de la ciutat d'Alacant amb eixa llegenda tan bonica "Els nostres xiquets mereixen estudiar anglés" tancant el cercle perfecte de l'agitprop del PP que tan bons resultats electorals li dóna. Ho fan bé, però també és de veres que ho fan pagant-ho de les nostres butxaques, i això no està tan bé. Per això, perquè l'educació no és una cosa per fer gracietes, crec honestament "Que els nostres xiquets mereixen un bon Conseller" O almenys, que no es prenga això a broma, com es pareix deduir de les seues actuacions.
Postdata: Salutacions ben afectuoses a la regidora del BLOC de l'Alqueria de la Comtessa, Maite Peiró, víctima d'una agressió d'uns aprenents de matons que embruten les senyeres que porten a les seues mans, i que es fan els valents gràcies a la impunitat en la que actuen. A vore si el nou subdelegat del govern espanyol es decidix a posar fre a esta violència de baixa intensitat d'una punyetera volta, per dir-ho ràpid.
La meua xiqueta, com tants/es altres, ha iniciat el curs en un col·legi públic i cursant la docència en valencià per tal d'assegurar que dominarà, almenys, les dos llengües del país. I ja m'agradaria a mi que allò del sistema educatiu trilingüe fóra alguna cosa més que un eslògan dels inicis de curs. Però no crec que siga possible, perquè si alguna cosa ha quedat clara amb tot el lio de l'Educació per a la ciutadania, és que la capacitació lingüística dels docents en anglés és mínima, quasi testimonial (em referisc als que no impartixen eixa assignatura). I això ens deuria preocupar, i molt, i sobre això l'oposició hauríem de parlar. Ací no passa res, però en la vella Europa eixes coses no succeïxen, i la capacitació plurilingüe es cuida en tots els àmbits. També en l'educatiu, of course.
També és veritat que no tot és culpa de ZP o Font de Mora. Cal reflexió social necessària sobre la idea que l'educació només és cosa dels centres educatius, sense la implicació i la coordinació necessària dels altres àmbits públics, cívics i privats que col·laboren amb eixa idea d'educar, de formar, que pareix que només tenen obligació de complir els col·legis.
L'educació és un tema seriós, molt seriós. No debades hui en dia el rànquing de les societats avançades es mesura entre altres coses pel nivell de formació del seu capital humà. Un àmbit en el qual la convergència amb Europa dels valencians encara es troba ben lluny. Ací les Universitats són asfixiades econòmicament, l'escola pública no és una prioritat del govern, l'escola concertada compta amb total suport públic però sense cap responsabilitat social, la formació professional no és projectada com una alternativa de qüalitat a la formació universitària i l'educació de 0 a 3 anys no és coberta per l'administració pública.
L'educació és un problema sense resoldre de la democràcia espanyola. Li manca d'un esforç inversor prioritari, d'un model estable i d'una reflexió profunda sobre que necessiten els xiquets de formació acadèmica i humana per a eixir el més preparats possibles al món dels preadults o dels adults. Les xifres d'absentisme i fracàs escolar, el nivell acadèmic que donen els alumnes en informes comparatius amb altres Estats del nostre entorn, el nombre de baixes dels professionals educatius, la violència en les aules o les carències d'infraestructures, de professionals o de material, aporten un panorama ben millorable. I no entrem ara en la conculcació dels drets lingüístics de 70.000 xavals que no poden estudiar la secundària en valencià malgrat la seua voluntat.
Per tot això no és tolerable que el Sr. Conseller, una persona ben preparada per una altra banda, es dedique a marejar la perdiu des de fa molts mesos amb temes menors però de gran impacte social i mediàtic. No seré jo qui cobrisca de lloances l'invent de l'educació per a la ciutadania, però les ocurrències diàries del Sr. Conseller amb este tema s'han passat de la ratlla. Hi havia moments que calia llegir dos voltes la notícia als diaris per assegurar-te que era de veres això que pareixia posar. I mentres els autobusos de la ciutat d'Alacant amb eixa llegenda tan bonica "Els nostres xiquets mereixen estudiar anglés" tancant el cercle perfecte de l'agitprop del PP que tan bons resultats electorals li dóna. Ho fan bé, però també és de veres que ho fan pagant-ho de les nostres butxaques, i això no està tan bé. Per això, perquè l'educació no és una cosa per fer gracietes, crec honestament "Que els nostres xiquets mereixen un bon Conseller" O almenys, que no es prenga això a broma, com es pareix deduir de les seues actuacions.
Postdata: Salutacions ben afectuoses a la regidora del BLOC de l'Alqueria de la Comtessa, Maite Peiró, víctima d'una agressió d'uns aprenents de matons que embruten les senyeres que porten a les seues mans, i que es fan els valents gràcies a la impunitat en la que actuen. A vore si el nou subdelegat del govern espanyol es decidix a posar fre a esta violència de baixa intensitat d'una punyetera volta, per dir-ho ràpid.
23/08/2008
Els valencians, a pagar i a callar
(ARTICLE ENVIAT, PERÒ NO PUBLICAT AL LEVANTE-EMV. PASSAT UN TEMPS PRUDENCIAL EM PERMET REPRODUIR-HO EN EL BLOG)
Per fi s'han publicat les balances fiscals. Deute de transparència democràtica que existia a l'Espanya de les autonomies. Zapatero ha complit la seua promesa d'inici de legislatura i això l'honra. El tan temut document ha vist la llum i no hi ha hagut sorpreses. Ja sabíem que els valencians, els baleàrics i els madrilenys i els catalans som els deficitaris de l'Estat. Ara, però, les xifres són oficials.
Madrid pot consolar-se, l'Estat recapta molt allí, però tenen el gruix de l'Estat en el seu terme autonòmic. I això, quin dubte cap, és un actiu econòmic potent. Però, els catalans què? Ja no és que trenquen Espanya, és que la paguen. Com no siga tampoc veritat això que si parles castellà et porten a un reformatori lingüístic, apaga y vamonos!
Tanmateix, no cal dramatitzar. Com ha dit el número 2 del Ministeri d'Hisenda això és normal en un sistema fiscal progressiu. A més, els impostos els paguem les persones i no els territoris, com ha recordat Ángel Luna, portaveu socialista en les Corts. Només és qüestió de mala sort que als ciutadans de la Comunitat Valenciana sempre ens toque pagar bona part de la festa. Ara, això sí, cal denunciar la falsedat de l’argument “les autonomies més riques aporten més”. Això es fals, almenys en el cas valencià, on no arribem a la renda mitjana per càpita de l’Éstat. Estem al 90% de la renda mitjana espanyola. Els valencians ho tenim tot, paguem més, rebem menys i el nostre nivell de renda es inferior a la mitjana.
No cal patir perquè l'Estat ens compensa d'esta relació fiscal deficitària que s'ha vingut produint amb tots els governs d'Espanya. Que no cride massa fort el PP perquè amb Aznar estàvem encara pitjor. Siga com siga, i per contrarestar el deute amb l'autonomia valenciana, l'Estat ha treballat de valent, gràcies a la pressió exercida des de la Generalitat Valenciana, per tal d'incloure la nostra connexió ferroviària amb Europa com una de les prioritats de la UE. Ah, no! Si això no s'ha fet. I tampoc s'ha invertit en la xàrcia de vertebració interior del país. La línia Xàtiva-Alcoi-Alacant, o Gandia-Dénia.
I si perdem el tren del futur amb Europa, no hem d'oblidar que el govern de Zapatero no regateja esforços per fer realitats pressupostàries els grans projectes de modernització urbana d'esta terra. Per exemple, el soterrament de les vies de Renfe a Alacant o el traçat de l'AVE per les Hortes i la capital del país. Ah, no! Si el soterrament d'Alacant ha de pagar-se amb gratacels i el traçat de l'alta velocitat es carregarà mitja horta.
Però bé, les grans multinacionals, com ara la factoria de la Ford a Almussafes, paguen els seus impostos ací. Ah, no! Si paguen els impostos a Madrid, malgrat les continues ajudes del govern valencià. Tot i això hem de posar en relleu el que suposa tindre una autopista lliure de peatge que vertebra el territori de dalt a baix. Ah, no! Si l'autopista la paguem els usuaris i, a més, ara fa pocs anys que s'ha renovat la concessió.
Vaja, puix si tot això no s'ha fet cal confiar en la millora del finançament que ens asseguraren el PPCV i el PSPV amb la recent reforma estatutària. Ah, no! Si el nostre “estatutet” va desaprofitar l'ocasió d'assegurar-nos un millor finançament. Al contrari, vaja, de les reformes catalanes, andaluses o de les Illes Balears.
I gràcies que en tenim uns bons gestors al nostre antic Regne, que han sabut preparar el model de creixement econòmic per tal d'aguantar una crisi com la que estem vivint ara. Ah, no! Però si el PP de Camps (i de Zaplana), ho fiaren tot als fastos i a la rajola. Si la indústria la tenim com la tenim, si no invertim en innovació, si hem deixat que ens malbaraten el territori, si no aprofitem tindre una cultura pròpia per crear una indústria cultural potent. Si hem malvenut l'assistència sanitària pública a les butxaques privades. Si som líders en desocupació i tancament d'empreses. Si el govern valencià del PP continua veient les Universitats i l'escola pública com a uns elements perillosos als quals no cal donar treva.
Sort que els nostres diputats a Madrid defenen a capa i espasa els nostres interessos. Ah, no! Si els Trillo, Pons o de la Vega, estan en unes altres coses, i no tenen massa temps per dedicar als seus electors. Ja s'ha vist amb la recent estrenada Pajín com a totpoderosa del PSOE. Ni ha menejat un dit per fer valdre la candidatura d'Alacant com a seu de la Unió per la Mediterrània, i de pas dotar de contingut real el projecte revestit de talante, però sense molla, de la Casa de la Mediterrània inventada per ZP.
Per tant, si les coses estan així, molt ens temem que als valencians no ens queda una altra que pagar i callar. Almenys fins que no s'arribe a un consens autonòmic, tal com ha reclamat el BLOC reiteradament en les Corts, per a presentar una proposta unitària a Madrid que reivindique un finançament més just per als valencians. Un pacte d'acord amb la nostra població i amb l'aportació que des de fa dècades realitzem a la caixa comuna de l'Estat. O des del BLOC som capaços d'articular un espai valencià de progrés o poc avançarem en justícia fiscal. L'actitud genuflexa dels socialistes, i el victimisme buit del PP, no ens ajudarà a millorar la nostra capacitat financera i la relació fiscal amb l'Estat.
Per fi s'han publicat les balances fiscals. Deute de transparència democràtica que existia a l'Espanya de les autonomies. Zapatero ha complit la seua promesa d'inici de legislatura i això l'honra. El tan temut document ha vist la llum i no hi ha hagut sorpreses. Ja sabíem que els valencians, els baleàrics i els madrilenys i els catalans som els deficitaris de l'Estat. Ara, però, les xifres són oficials.
Madrid pot consolar-se, l'Estat recapta molt allí, però tenen el gruix de l'Estat en el seu terme autonòmic. I això, quin dubte cap, és un actiu econòmic potent. Però, els catalans què? Ja no és que trenquen Espanya, és que la paguen. Com no siga tampoc veritat això que si parles castellà et porten a un reformatori lingüístic, apaga y vamonos!
Tanmateix, no cal dramatitzar. Com ha dit el número 2 del Ministeri d'Hisenda això és normal en un sistema fiscal progressiu. A més, els impostos els paguem les persones i no els territoris, com ha recordat Ángel Luna, portaveu socialista en les Corts. Només és qüestió de mala sort que als ciutadans de la Comunitat Valenciana sempre ens toque pagar bona part de la festa. Ara, això sí, cal denunciar la falsedat de l’argument “les autonomies més riques aporten més”. Això es fals, almenys en el cas valencià, on no arribem a la renda mitjana per càpita de l’Éstat. Estem al 90% de la renda mitjana espanyola. Els valencians ho tenim tot, paguem més, rebem menys i el nostre nivell de renda es inferior a la mitjana.
No cal patir perquè l'Estat ens compensa d'esta relació fiscal deficitària que s'ha vingut produint amb tots els governs d'Espanya. Que no cride massa fort el PP perquè amb Aznar estàvem encara pitjor. Siga com siga, i per contrarestar el deute amb l'autonomia valenciana, l'Estat ha treballat de valent, gràcies a la pressió exercida des de la Generalitat Valenciana, per tal d'incloure la nostra connexió ferroviària amb Europa com una de les prioritats de la UE. Ah, no! Si això no s'ha fet. I tampoc s'ha invertit en la xàrcia de vertebració interior del país. La línia Xàtiva-Alcoi-Alacant, o Gandia-Dénia.
I si perdem el tren del futur amb Europa, no hem d'oblidar que el govern de Zapatero no regateja esforços per fer realitats pressupostàries els grans projectes de modernització urbana d'esta terra. Per exemple, el soterrament de les vies de Renfe a Alacant o el traçat de l'AVE per les Hortes i la capital del país. Ah, no! Si el soterrament d'Alacant ha de pagar-se amb gratacels i el traçat de l'alta velocitat es carregarà mitja horta.
Però bé, les grans multinacionals, com ara la factoria de la Ford a Almussafes, paguen els seus impostos ací. Ah, no! Si paguen els impostos a Madrid, malgrat les continues ajudes del govern valencià. Tot i això hem de posar en relleu el que suposa tindre una autopista lliure de peatge que vertebra el territori de dalt a baix. Ah, no! Si l'autopista la paguem els usuaris i, a més, ara fa pocs anys que s'ha renovat la concessió.
Vaja, puix si tot això no s'ha fet cal confiar en la millora del finançament que ens asseguraren el PPCV i el PSPV amb la recent reforma estatutària. Ah, no! Si el nostre “estatutet” va desaprofitar l'ocasió d'assegurar-nos un millor finançament. Al contrari, vaja, de les reformes catalanes, andaluses o de les Illes Balears.
I gràcies que en tenim uns bons gestors al nostre antic Regne, que han sabut preparar el model de creixement econòmic per tal d'aguantar una crisi com la que estem vivint ara. Ah, no! Però si el PP de Camps (i de Zaplana), ho fiaren tot als fastos i a la rajola. Si la indústria la tenim com la tenim, si no invertim en innovació, si hem deixat que ens malbaraten el territori, si no aprofitem tindre una cultura pròpia per crear una indústria cultural potent. Si hem malvenut l'assistència sanitària pública a les butxaques privades. Si som líders en desocupació i tancament d'empreses. Si el govern valencià del PP continua veient les Universitats i l'escola pública com a uns elements perillosos als quals no cal donar treva.
Sort que els nostres diputats a Madrid defenen a capa i espasa els nostres interessos. Ah, no! Si els Trillo, Pons o de la Vega, estan en unes altres coses, i no tenen massa temps per dedicar als seus electors. Ja s'ha vist amb la recent estrenada Pajín com a totpoderosa del PSOE. Ni ha menejat un dit per fer valdre la candidatura d'Alacant com a seu de la Unió per la Mediterrània, i de pas dotar de contingut real el projecte revestit de talante, però sense molla, de la Casa de la Mediterrània inventada per ZP.
Per tant, si les coses estan així, molt ens temem que als valencians no ens queda una altra que pagar i callar. Almenys fins que no s'arribe a un consens autonòmic, tal com ha reclamat el BLOC reiteradament en les Corts, per a presentar una proposta unitària a Madrid que reivindique un finançament més just per als valencians. Un pacte d'acord amb la nostra població i amb l'aportació que des de fa dècades realitzem a la caixa comuna de l'Estat. O des del BLOC som capaços d'articular un espai valencià de progrés o poc avançarem en justícia fiscal. L'actitud genuflexa dels socialistes, i el victimisme buit del PP, no ens ajudarà a millorar la nostra capacitat financera i la relació fiscal amb l'Estat.
21/07/2008
A propòsit de valencianismes, amb adjectius o sense.
La tornada del Company, Rafa, arran dels 20 anys de Document 88, ens ha portat de nou al debat. Al debat dels debats a casa nostra (el valencianisme). Fuset prengué la paraula i amb l'impuls sincer que el caracteritza proclamà una de les seues manies recurrents: la tercera via està morta, soterrada amb el valencianisme de conciliació dels anys 90 (JV i Tirant lo Blanc i altres). Per tant... vixca el valencianisme del futur, deslliurat d'adjectius (valencianisme i prou... que diria Gallart). EL VALENCIANISME. I alguns l'hem entés i uns altres no tant. I, bàsicament, té raó. I té raó perquè allò que proclama, i va en la mateixa línia l'últim blog de Carles Choví, és que no podem estar constantment començant des de zero. Mirar-nos i remirar-nos el melic ens coarta l'avanç.
En tot el debat que s'ha plantejat hi ha un element que es deixa de costat. El que passa és que els avanços (que són ben reals després de tants anys) han estat adormits, -en procés d'hivernació-, en la passada legislatura. Tot anà pels aires amb el truncament del projecte modernitzador de l'UV de Villalba i la frustració del BLOC a quedar-se a un milímetre de la porta d'entrada a les Corts en la seua aposta taronja. Després d'això, tots erràrem al no tancar el pacte del BLOC amb els escindits unionistes, encara capitanejats per Villalba, i amb Choví, Lorena Ferrandis, i fins i tot David Marchuet. Al 2004, canvia el rumb de les coses i EUPV s'endugué totes les energies. No hi havia espai per al discurs conciliador i la conjuntura marcava unes altres històries. El resultat és conegut de sobra. El "Compromís" era una aposta honesta de canvi polític al país i assegurava la presència del BLOC en les Corts. Els resultats ahí estan. Majoria absoluta del PP, Morera i Panyella diputats, l'aliança amb Iniciativa i la crisi total d'EU. La formulació del "Compromís" 2007 no és un camí amb futur per a la construcció d'un espai polític en clau pròpia, autònom al bipartidisme i amb possibilitats d'adhesió societària. Ara, i després del colp de les eleccions generals, tots hem recuperat les úniques receptes que ens conduïxen a allò que sentenciavà Fuset, i coincidix amb l'esperit de Choví, la vertadera convergència és la del valencianisme amb la societat valenciana.
Allò que diu Fuset, i si no és així ja m'ho farà saber, i que interpreta molt bé "Taronget" en el seu blog dual, "NO CAP EN CAP CAP", és que ja va sent hora de posar en pràctica les reflexions de caire integrador del valencianisme i definir el discurs a través d'esta construcció ideològica. Desvirgar el valencianisme de conciliació. D'alguna manera, allò que jo comentava en anteriors escrits. No podem condemnar a les noves generacions a passar per totes les capelletes grupals i discursives, abans d'arribar al discurs conciliador. Un discurs capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò què som i la seua visualització.
Per tant, el millor homenatge que li podem fer a la tercera via, i al conjunt de la reflexió valencianista, tant ratpenatista com nosaltrista, és posar-la en pràctica. Treballar per reduir les diferències, consensuar un mínim comú denominador ajustat a la realitat identitària i posar-nos en marxa per treballar coordinats per construir un país digne, cohesionat i orgullós de tindre veu pròpia. Eixe és el repte als qual estem cridats a respondre.
En tot el debat que s'ha plantejat hi ha un element que es deixa de costat. El que passa és que els avanços (que són ben reals després de tants anys) han estat adormits, -en procés d'hivernació-, en la passada legislatura. Tot anà pels aires amb el truncament del projecte modernitzador de l'UV de Villalba i la frustració del BLOC a quedar-se a un milímetre de la porta d'entrada a les Corts en la seua aposta taronja. Després d'això, tots erràrem al no tancar el pacte del BLOC amb els escindits unionistes, encara capitanejats per Villalba, i amb Choví, Lorena Ferrandis, i fins i tot David Marchuet. Al 2004, canvia el rumb de les coses i EUPV s'endugué totes les energies. No hi havia espai per al discurs conciliador i la conjuntura marcava unes altres històries. El resultat és conegut de sobra. El "Compromís" era una aposta honesta de canvi polític al país i assegurava la presència del BLOC en les Corts. Els resultats ahí estan. Majoria absoluta del PP, Morera i Panyella diputats, l'aliança amb Iniciativa i la crisi total d'EU. La formulació del "Compromís" 2007 no és un camí amb futur per a la construcció d'un espai polític en clau pròpia, autònom al bipartidisme i amb possibilitats d'adhesió societària. Ara, i després del colp de les eleccions generals, tots hem recuperat les úniques receptes que ens conduïxen a allò que sentenciavà Fuset, i coincidix amb l'esperit de Choví, la vertadera convergència és la del valencianisme amb la societat valenciana.
Allò que diu Fuset, i si no és així ja m'ho farà saber, i que interpreta molt bé "Taronget" en el seu blog dual, "NO CAP EN CAP CAP", és que ja va sent hora de posar en pràctica les reflexions de caire integrador del valencianisme i definir el discurs a través d'esta construcció ideològica. Desvirgar el valencianisme de conciliació. D'alguna manera, allò que jo comentava en anteriors escrits. No podem condemnar a les noves generacions a passar per totes les capelletes grupals i discursives, abans d'arribar al discurs conciliador. Un discurs capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò què som i la seua visualització.
Per tant, el millor homenatge que li podem fer a la tercera via, i al conjunt de la reflexió valencianista, tant ratpenatista com nosaltrista, és posar-la en pràctica. Treballar per reduir les diferències, consensuar un mínim comú denominador ajustat a la realitat identitària i posar-nos en marxa per treballar coordinats per construir un país digne, cohesionat i orgullós de tindre veu pròpia. Eixe és el repte als qual estem cridats a respondre.
16/07/2008
Balances fiscals, lengua común i... a por ellos
Ja s'han publicat les balances fiscals. Ja és oficial que valencians, madrilenys, catalans i illencs paguem bona cosa. Encara Madrid és la capital de l'Estat i allò recaptat ho compensa amb la capitalitat.
Els socialistes d'ací diuen que no passa res. Les declaracions d'Ángel Luna (portaveu del PSPV en les Corts), impagables. Que si paguen les persones i no els territoris, que si estes dades no han de fer-se servir en el futur debat sobre el finançament autonòmic... Seguint el guió, com no podia ser d'una altra manera en els socialistes regnícoles, de l'aparell politicomediàtic madrileny. Hui sonava allò de "Paguen més els més rics i menys els més pobres." Puix això és fals perquè els valencians, el conjunt de ciutadans del País Valencià, estem per baix de mitjana estatal de la renda per càpita. Estem sobre el 90%. Som pobres, i a més, paguem més. La solidaritat interterritorial és un negoci ruïnós, i injust, per als valencians.
En el PP valencià estan enfollits. Més victimisme al canto. Zapatero ens ataca de nou. Alguns haurem de recordar que si amb ZP la cosa no ens va massa bé, amb Aznar la cosa anava pitjor. El dèficit era major i l'actual sistema de finançament que consagra la desigualtat és collita del PP d'Aznar i Zaplana.
Malgrat tot, Morera continua predicant en el desert quan reclama en les Corts una Comissió que presente una proposta per un finançament més just per als valencians, a consensuar en el parlament. Però tot i la proposta de trellat feta pel BLOC, el PP i el PSPV no volen ni parlar-ne. Ells estan per al lio, no per a les solucions.
Mentrimentres tot això del diners ix a la llum pública, i tot i que resulta que els catalans no trenquen Espanya, sinó que la paguen, l'espanyolisme ens mostra la seua cara més dura. Dura de duresa, i de barra que tenen. El castellà està amenaçat de mort, hui replegaven signatures del Manifest per salvar la lengua común els de Rosa (Diez) de España,... a Elda i Villena!!!!. Ací 70.000 estudiants no poden completar els seus estudis en valencià i cap intelectualoide de manifest diu ni pruna. Per trobar dignitat en totes les latituds culturals, a més de la sensata reflexió de JJ Millas contra l'ús centrífug dels símbols espanyols, m'han recomanat diversos articles publicats al diari "Publico". Pel que fa a Telecinco boicot. Pel manifest i per l'abús de la tele de salsa rosa i empalagosa.
El nacionalisme espanyol ha carregat les piles amb els gols de Villa (encara farem nostre el Raul, Selección!!!), i s'ha dit: "Podemos... A por ellos!!!!" Si ahir fou la bandera, ho recordava Millas, hui és la llengua. El bipartidisme polític avança, Espanya està que se sale...(esportivament parlant), la brunete mediàtica avança ara amb un manifest enverinat que revestix amablement el desdeny i el poc afecte a la pluralitat cultural de l'Estat. Com bé escrivia un catedràtic de lingüística castellana, el manifest cau en eixa desigualtat constitucional que fa una llengua, la castellana, més espanyola que les altres. Un manifest que reclama els drets de les persones sobre els "inventats" drets col·lectius, per després demanar eixos mateixos drets col·lectius "inventats" per al castellà.
El nacionalisme espanyol es rearma. Si l'Espanya plural d'alguna època de ZP ja molestava, allò de la plurinacionalitat dóna alèrgia. En la frase més brillant de l'ex Molt Honorable Joan Lerma "En España hay más separadores que separatistas". L'embranzida espanyolista s'obri pas, i més encara ara que saben que "l'enemic" les paga la festa. Els nacionalistes (perifèrics) hauríem de respondre de forma impecablement democràtica, didàctica i coordinada.
Els socialistes d'ací diuen que no passa res. Les declaracions d'Ángel Luna (portaveu del PSPV en les Corts), impagables. Que si paguen les persones i no els territoris, que si estes dades no han de fer-se servir en el futur debat sobre el finançament autonòmic... Seguint el guió, com no podia ser d'una altra manera en els socialistes regnícoles, de l'aparell politicomediàtic madrileny. Hui sonava allò de "Paguen més els més rics i menys els més pobres." Puix això és fals perquè els valencians, el conjunt de ciutadans del País Valencià, estem per baix de mitjana estatal de la renda per càpita. Estem sobre el 90%. Som pobres, i a més, paguem més. La solidaritat interterritorial és un negoci ruïnós, i injust, per als valencians.
En el PP valencià estan enfollits. Més victimisme al canto. Zapatero ens ataca de nou. Alguns haurem de recordar que si amb ZP la cosa no ens va massa bé, amb Aznar la cosa anava pitjor. El dèficit era major i l'actual sistema de finançament que consagra la desigualtat és collita del PP d'Aznar i Zaplana.
Malgrat tot, Morera continua predicant en el desert quan reclama en les Corts una Comissió que presente una proposta per un finançament més just per als valencians, a consensuar en el parlament. Però tot i la proposta de trellat feta pel BLOC, el PP i el PSPV no volen ni parlar-ne. Ells estan per al lio, no per a les solucions.
Mentrimentres tot això del diners ix a la llum pública, i tot i que resulta que els catalans no trenquen Espanya, sinó que la paguen, l'espanyolisme ens mostra la seua cara més dura. Dura de duresa, i de barra que tenen. El castellà està amenaçat de mort, hui replegaven signatures del Manifest per salvar la lengua común els de Rosa (Diez) de España,... a Elda i Villena!!!!. Ací 70.000 estudiants no poden completar els seus estudis en valencià i cap intelectualoide de manifest diu ni pruna. Per trobar dignitat en totes les latituds culturals, a més de la sensata reflexió de JJ Millas contra l'ús centrífug dels símbols espanyols, m'han recomanat diversos articles publicats al diari "Publico". Pel que fa a Telecinco boicot. Pel manifest i per l'abús de la tele de salsa rosa i empalagosa.
El nacionalisme espanyol ha carregat les piles amb els gols de Villa (encara farem nostre el Raul, Selección!!!), i s'ha dit: "Podemos... A por ellos!!!!" Si ahir fou la bandera, ho recordava Millas, hui és la llengua. El bipartidisme polític avança, Espanya està que se sale...(esportivament parlant), la brunete mediàtica avança ara amb un manifest enverinat que revestix amablement el desdeny i el poc afecte a la pluralitat cultural de l'Estat. Com bé escrivia un catedràtic de lingüística castellana, el manifest cau en eixa desigualtat constitucional que fa una llengua, la castellana, més espanyola que les altres. Un manifest que reclama els drets de les persones sobre els "inventats" drets col·lectius, per després demanar eixos mateixos drets col·lectius "inventats" per al castellà.
El nacionalisme espanyol es rearma. Si l'Espanya plural d'alguna època de ZP ja molestava, allò de la plurinacionalitat dóna alèrgia. En la frase més brillant de l'ex Molt Honorable Joan Lerma "En España hay más separadores que separatistas". L'embranzida espanyolista s'obri pas, i més encara ara que saben que "l'enemic" les paga la festa. Els nacionalistes (perifèrics) hauríem de respondre de forma impecablement democràtica, didàctica i coordinada.
04/07/2008
Compromís, premis i expulsions
Esta vesprada la majoria del grup parlamentari de Compromís ha aprovat expulsar a Glòria Marcos. Este diumenge el BLOC de l'Alacantí celebra els IV Premis Compromís que enguany han decidit atorgar-se a la Universitat d'Alacant, José de la Casa (secretari intercomarcal de CCOO PV) i Abusos Urbanísticos NO.
El ying i el yang de l'actual moment del BLOC. Per un costat el lio del grup de Corts ens obliga a ser sempre notícia per qüestions alienes a les iniciatives del grup parlamentari. Més bé, els "numeritos" de la coordinadora d'EUPV marcaven la percepció del pas de Compromís per les Corts Valencianes. I això era massa dur, massa injust, massa frustrant com per a no dir prou.
Era molt injust clavar al valencianisme progressista en el mateix sac d'EUPV i la seua crisi, tant d'ací com d'Espanya. La frenètica faena dels dos diputats del BLOC era silenciada per les declaracions ofensives de la Sra. Marcos i les seues actuacions en el marc parlamentari.
Abans de res he de dir que els diputats del BLOC, Enric Morera i Josep Mª Panyella tenen tot el meu suport en l'actuació que venen fent des del grup parlamentari, i també en este cas d'obertura d'un expedient d'expulsió a la diputada Glòria Marcos. Ha sigut una decisió traumàtica, difícil i que no es volia prendre, però després de fracassar tots els intents d'acords, totes les fòrmules que miraven de fer possible la convivència plural dins del grup i, sobretot, constatant que les actituds destructives anaven a seguir durant els tres anys de legislatura, s'havia de prendre esta decisió.
Ara com ara, i restant saber que faran els diputats Torró i Albiol, el grup parlamentari haurà de recomposar-se i reorganitzar-se, per visualitzar al màxim possible la faena que s'està fent. I hauria de reorganitzar-se, també, per tal que les coses se situaren en el seu puesto. És a dir, que Enric Morera, com a líder de la tercera força política d'este país, ocupara la Sindicatura del grup.
Hui ha mort Compromís, i sense excloure'ns a ningú de culpes o errors, si que vull recomanar a aquells que es dedicaran des d'ara i fins a les eleccions del 2011 a malparlar i despotricar contra el BLOC i els seus aliats, a reflexionar sobre la política d'autodestrucció (i de tots el que rodegen el seu àmbit d'influència) que porta la direcció actual d'EUPV. Una estratègia que en les passades eleccions conduí al fastigós bipartidisme en les ciutats de València i Alacant, impedint així el canvi en la capital alacantina. Una línia política que pareix estar basada en: "Quant menys siguem, més raó tindrem". Una estratègia que ni viu, ni deixa viure.
Hui mor una aposta política que el BLOC realitzà per resposabilitat amb el país i el canvi polític. A hores d'ara, ens toca, des de les mateixes responsabilitats, liderar un espai valencià en la política del país que sume valencianisme i progressisme.
Mentrimentres tot això passa, el diumenge, a Sant Vicent del Raspeig, el BLOC de l'Alacantí, reconeix el treball honest de persones i institucions que construixen un país d'alta qüalitat basat en la formació i la innovació, la defensa de la igualtat i una ocupació estable per a totes i tots. Una distinció destinada a agrair la tasca d'aquells que aporten solucions a la crisi del model econòmic que patim els valencians, i volen un territori ben conservat i un creixement urbanístic raonable i de consens amb la ciutadania.
A estos sectors hem de dirigir-nos per aportar complicitat i confiança. Hem de demostrar, a tots aquells que fan una lectura crítica de la situació del país, que existix un espai valencià en la política d'este país que connecta amb les preocupacions dels sectors més dinàmics de la societat valenciana. Un espai plural que, liderat des del valencianisme progressista que encapçala el BLOC, siga percebut com una opció de govern, socialment perceptible i electoralment solvent.
El ying i el yang de l'actual moment del BLOC. Per un costat el lio del grup de Corts ens obliga a ser sempre notícia per qüestions alienes a les iniciatives del grup parlamentari. Més bé, els "numeritos" de la coordinadora d'EUPV marcaven la percepció del pas de Compromís per les Corts Valencianes. I això era massa dur, massa injust, massa frustrant com per a no dir prou.
Era molt injust clavar al valencianisme progressista en el mateix sac d'EUPV i la seua crisi, tant d'ací com d'Espanya. La frenètica faena dels dos diputats del BLOC era silenciada per les declaracions ofensives de la Sra. Marcos i les seues actuacions en el marc parlamentari.
Abans de res he de dir que els diputats del BLOC, Enric Morera i Josep Mª Panyella tenen tot el meu suport en l'actuació que venen fent des del grup parlamentari, i també en este cas d'obertura d'un expedient d'expulsió a la diputada Glòria Marcos. Ha sigut una decisió traumàtica, difícil i que no es volia prendre, però després de fracassar tots els intents d'acords, totes les fòrmules que miraven de fer possible la convivència plural dins del grup i, sobretot, constatant que les actituds destructives anaven a seguir durant els tres anys de legislatura, s'havia de prendre esta decisió.
Ara com ara, i restant saber que faran els diputats Torró i Albiol, el grup parlamentari haurà de recomposar-se i reorganitzar-se, per visualitzar al màxim possible la faena que s'està fent. I hauria de reorganitzar-se, també, per tal que les coses se situaren en el seu puesto. És a dir, que Enric Morera, com a líder de la tercera força política d'este país, ocupara la Sindicatura del grup.
Hui ha mort Compromís, i sense excloure'ns a ningú de culpes o errors, si que vull recomanar a aquells que es dedicaran des d'ara i fins a les eleccions del 2011 a malparlar i despotricar contra el BLOC i els seus aliats, a reflexionar sobre la política d'autodestrucció (i de tots el que rodegen el seu àmbit d'influència) que porta la direcció actual d'EUPV. Una estratègia que en les passades eleccions conduí al fastigós bipartidisme en les ciutats de València i Alacant, impedint així el canvi en la capital alacantina. Una línia política que pareix estar basada en: "Quant menys siguem, més raó tindrem". Una estratègia que ni viu, ni deixa viure.
Hui mor una aposta política que el BLOC realitzà per resposabilitat amb el país i el canvi polític. A hores d'ara, ens toca, des de les mateixes responsabilitats, liderar un espai valencià en la política del país que sume valencianisme i progressisme.
Mentrimentres tot això passa, el diumenge, a Sant Vicent del Raspeig, el BLOC de l'Alacantí, reconeix el treball honest de persones i institucions que construixen un país d'alta qüalitat basat en la formació i la innovació, la defensa de la igualtat i una ocupació estable per a totes i tots. Una distinció destinada a agrair la tasca d'aquells que aporten solucions a la crisi del model econòmic que patim els valencians, i volen un territori ben conservat i un creixement urbanístic raonable i de consens amb la ciutadania.
A estos sectors hem de dirigir-nos per aportar complicitat i confiança. Hem de demostrar, a tots aquells que fan una lectura crítica de la situació del país, que existix un espai valencià en la política d'este país que connecta amb les preocupacions dels sectors més dinàmics de la societat valenciana. Un espai plural que, liderat des del valencianisme progressista que encapçala el BLOC, siga percebut com una opció de govern, socialment perceptible i electoralment solvent.
18/06/2008
Conferència nacional i espai valencià
Bé, després de llegir alguns blogs que enraonaven sobre la Conferència Nacional celebrada pel Bloc el passat dissabte, em propose a dir la meua.
1er. La resposta de la gent fou increïble. Molta gent. I això està molt bé quan el partit està en un procés de resituació interna i externa, i s'ha patit un desgast intern molt considerable amb l'aposta honesta pel canvi i la institucionalització del partit. Un moment d'incerteses, de canvis necessaris que s'estan fent i d'altres que han d'arribar.
2on. El to del debat fou amable. Una amabilitat en les formes que tots necessitàvem. Com va dir Nomdedéu tornàvem a ser un partit feliç i això és ben important. Tanmateix, esta amabilitat en les formes, va fer que el debat fóra massa suau. Com s'ha fet esment en diversos blogs calia/cal un poderós i potent debat estratègic que ens situe ben direccionats a ser una força política relevant en el 2011.
3er. El format de l'acte fou positiu. Ben interessants les intervencions de les bones pràctiques municipals tot i que per a pròximes experiències d'este tipus, necessàries en àmbits més reduïts, cal concretar el discurs i les propostes que puguen ser exportables a uns altres indrets territorials. La conferència de la vesprada, amb el gruix dels partits nacionalistes de l'Estat, donava consistència a l'acte.
4t. La cloenda d'Enric (Morera) fou correcta. Ben correcta. Cal aprofundir en eixa idea de treballar per la unió dels valencians. "Valencians, unim-nos" és un crit històric del valencianisme més raonable. Tot i això li faltà emmarcar la Conferència com a eixida d'un debat i procés congressual que hem de celebrar més prompte que tard. Necessitem Congrés. I necessitem que ens isca bé.
5é. En la meua intervenció, i més enllà de propostes per ser més eficaços en la manera de treballar i organitzar-nos, "treballar millor", vaig fer la proposta de canviar el nom del nostre eix estratègic: la construcció d'un tercer espai polític en el nostre país.
He sigut fervent defensor d'eixa estratègia, tant abans com ara i també en els moments en què no ha estat tan de moda en el BLOC. Ara, però, i després de pegar-li moltes voltes al tema, trobe que hem de variar el nom del "tercer espai" per "espai valencià", i opine que la cosa té més molla que el simple canvi de paraules.
Tercer espai és un nom identificador d'allò que volem fer per a la política d'este país, però no és una idea-força de caràcter polític a la qual es puga adherir la ciutadania més permeable al nostre missatge. Ningú s'apuntarà al "tercer espai". Ens ha servit per a interioritzar discurs i estratègia, però no té connotacions polítiques.
En canvi "espai valencià" ens definix clarament qui som i que volem fer. Trobe que és el cognom que necessitem. Ens ajuda a situar-nos com al referent propi de la política del país i ens permet sumar. Volem bastir un espai valencià, que liderat des del BLOC, i apuntalat des de les bases ideològiques del valencianisme progressista i ecologista, arreplegue la pluralitat de sensibilitats que des d'una obediència valenciana existixen en estos moments. La construcció d'un espai valencià és l'aposta de la nostra organització per fer arrelar un projecte polític autònom, socialment potent, electoralment solvent i amb vocació de govern.
Estem balbucejant l'estratègia correcta, però cal presentar-la políticament a la societat. La construcció d'un tercer espai competitiu davant el poderós bipartidisme passa per identificar-nos i ser percebuts com l'espai valencià de la política del País. Trobe que és la millor recepta per arrelar i creìxer.
1er. La resposta de la gent fou increïble. Molta gent. I això està molt bé quan el partit està en un procés de resituació interna i externa, i s'ha patit un desgast intern molt considerable amb l'aposta honesta pel canvi i la institucionalització del partit. Un moment d'incerteses, de canvis necessaris que s'estan fent i d'altres que han d'arribar.
2on. El to del debat fou amable. Una amabilitat en les formes que tots necessitàvem. Com va dir Nomdedéu tornàvem a ser un partit feliç i això és ben important. Tanmateix, esta amabilitat en les formes, va fer que el debat fóra massa suau. Com s'ha fet esment en diversos blogs calia/cal un poderós i potent debat estratègic que ens situe ben direccionats a ser una força política relevant en el 2011.
3er. El format de l'acte fou positiu. Ben interessants les intervencions de les bones pràctiques municipals tot i que per a pròximes experiències d'este tipus, necessàries en àmbits més reduïts, cal concretar el discurs i les propostes que puguen ser exportables a uns altres indrets territorials. La conferència de la vesprada, amb el gruix dels partits nacionalistes de l'Estat, donava consistència a l'acte.
4t. La cloenda d'Enric (Morera) fou correcta. Ben correcta. Cal aprofundir en eixa idea de treballar per la unió dels valencians. "Valencians, unim-nos" és un crit històric del valencianisme més raonable. Tot i això li faltà emmarcar la Conferència com a eixida d'un debat i procés congressual que hem de celebrar més prompte que tard. Necessitem Congrés. I necessitem que ens isca bé.
5é. En la meua intervenció, i més enllà de propostes per ser més eficaços en la manera de treballar i organitzar-nos, "treballar millor", vaig fer la proposta de canviar el nom del nostre eix estratègic: la construcció d'un tercer espai polític en el nostre país.
He sigut fervent defensor d'eixa estratègia, tant abans com ara i també en els moments en què no ha estat tan de moda en el BLOC. Ara, però, i després de pegar-li moltes voltes al tema, trobe que hem de variar el nom del "tercer espai" per "espai valencià", i opine que la cosa té més molla que el simple canvi de paraules.
Tercer espai és un nom identificador d'allò que volem fer per a la política d'este país, però no és una idea-força de caràcter polític a la qual es puga adherir la ciutadania més permeable al nostre missatge. Ningú s'apuntarà al "tercer espai". Ens ha servit per a interioritzar discurs i estratègia, però no té connotacions polítiques.
En canvi "espai valencià" ens definix clarament qui som i que volem fer. Trobe que és el cognom que necessitem. Ens ajuda a situar-nos com al referent propi de la política del país i ens permet sumar. Volem bastir un espai valencià, que liderat des del BLOC, i apuntalat des de les bases ideològiques del valencianisme progressista i ecologista, arreplegue la pluralitat de sensibilitats que des d'una obediència valenciana existixen en estos moments. La construcció d'un espai valencià és l'aposta de la nostra organització per fer arrelar un projecte polític autònom, socialment potent, electoralment solvent i amb vocació de govern.
Estem balbucejant l'estratègia correcta, però cal presentar-la políticament a la societat. La construcció d'un tercer espai competitiu davant el poderós bipartidisme passa per identificar-nos i ser percebuts com l'espai valencià de la política del País. Trobe que és la millor recepta per arrelar i creìxer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
