Dénia és lloc de trobada, cruïlla de camins entre la terra i la mar. I sempre ho ha sigut La nostra ciutat ha viscut a la seua història milenària tota mena de tràfic, aquestes terres, aquesta mar han sigut la llar de molt distintes cultures, de poetes brillants en llengües diverses, de comerciants, pirates, intelectuals, llauradors, hostalers…

Ara novament ens trobem davant un fenòmen recurrent a la nostra història, però ens ve, potser voluntàriament, enterbolit pel soroll de fons d’uns mitjans que monopolitzen el debat (sobretot la tele) i que ho fan sovint des de plantejaments puerils, quan no directament estúpids. I és que ens trobem davant un canvi demogràfic i social d’importància cabdal. Dades: La població de Dénia ha augmentat un 33% en a penes cinc anys (30.693 en 2000, 40.601 en 2005), i s’ha doblat en… quants en farà? Penseu-ho vosaltres. És a dir, la majoria dels habitants de Dénia no ho eren fa quinze anys. Com qualsevol canvi dràstic es tracta d’un perill, però també d’una oportunitat. La diferència està en com volguem o siguem capaços d’enfrontar-nos-hi.

Bona part dels nouvinguts són de cultures llunyanes i, fàcilment, no sabien ni tan sols de l’existència del País Valencià. Això ens dóna la possibilitat de presentar-nos sense mitjancers o condicionants interessats previs. Si volem. Si fem l’esforç. No tenen, per exemple, els prejudicis contra la nostra llengua que, sent haver de dir-ho, sovintejen entre els immigrants peninsulars, que éren majoria en la darrera gran acollida, als seixanta. Podem fer-los entendre que conservar la nostra llengua és, no ja un dret, sinó un deure dels habitants d’aquestes terres, una de les coses més importants que podem oferir a la resta dels pobles, la nostra manera de veure el món. I que, de gaidó, parlar la nostra llengua augmenta les seues oportunitats de treball, o la qualitat en que el realitza, o, si més no, les seues oportunitats de comunicar-se com un més. En aquesta tasca concreta no puc deixar de nomenar i aplaudir la feina de Veu Pròpia, una organització de nouparlants, gent de dins o fora que va aprendre la llengua sent ja major, que vol tornar eixe favor a la societat, i de passada part de la seua dignitat, facilitant aquells forasters que vulguen aprendre grups de conversa o tàndems lingüístics per fer-ho possible. Qui estiga interessat pot visitar la seua web www.veupropia.org.


Però això és el que vull dir, aquí, al nostre poble. Aquesta gent no ha de suposar un perill per a la nostra cultura, sinó un enriquiment. Hem de buscar fòrmules intel•ligents, tendir ponts, per aconseguir que hi haja intercanvi, que no es creen guetos, que, en definitiva, siguen deniers com nosaltres i estimen, com ho fem nosaltres, coneguent-la i vivint-la, la nostra cultura, la nostra història, les festes, els esports, la llengua. Perquè ens va el futur com a poble. I no és tan difícil, en la major part dels casos és una senzilla qüestió d’actitut: no els tractem com a visitants, es quedaran un temps llarg, molts per sempre. Tractem-los com al que són: deniers.

Kepa García de Latorre i Pérez
Coordinador General BLOC JOVE