¡Agua para todos!, el discurs que practica la dreta mediàtica és perversament senzill, trobe: La Comunitat té set i té dret a gastar l’aigua que sobre per ahí. Tanmateix a mi hi ha quelcom que no m’encaixa… El dret és universal, inalienable, és de tots o soles valencià? I de quins valencians?

Realitats: El País Valencià gasta més aigua de la que té. Això es deu, bàsicament, a que la seua economia és extensiva en l’ús dels recursos (també, per exemple de territori o de paisatge: adossat, piscina, golf, jardí, privat), té un teixit urbà cada vegada més subrealista i inadequat per a les variables físiques en què es troba i, en general, molta cara dura per part dels líders de la societat, que ho he de dir, no sempre són els polítics estrictes. Però els polítics, en aquest àmbit també els municipals, aquells regidors i alcaldes que coneixen en persona als seus votants, tenen la més important responsabilitat. Deixar-se de demagògies frontistes i reconèixer el problema seria la primera acció. La segona començar a corregir aquesta tisora entre consum i recursos. Impedir PAIs impossibles, canviar el model de nou desarrollismo a la valenciana, que, ara que l’anomene, recurrentment em fa preguntar on estan les gegants plusvàlues que deixa la destrossa dels nostres pobles i ciutats? Qui en trau la part del lleó d’aquest discutible progrés?
És un atzucac. Com en el cas de la construcció, en el de l’aigua l’estrategia del PP ha estat, per si de cas, deixar-ho tot “atado y bien atado”, hipotecar les polítiques futures mane qui mane. Han deixat que el problema es vaja fent gran, perquè així, necessitat de l’ajuda del exterior per a, senzillament, sobreviure, el País Valencià no se n’eixirà de la corda, segur. Però encara que aquella aigua hi vinguera… el problema persistiria. El trasvassament és un pegat, després què? Si continuem gastant més del que tenim sempre hi dependrem de l’exterior, sempre estarem demanant. Problema. Per no parlar de l’ètica del tema, que recorda l’ètica del sistema mundial, de la dreta en general. Però no podem viure de l’aigua aragonesa, no perquè siga d’ells o nostra, sinó perquè està a l’Aragó. Hem d’adaptar el nostre model a la nostra realitat. I de pressa, que s’acaba l’aigua.


Kepa García de Latorre
Coordinador General BLOC JOVE