La LRAU i la LUV. Els PAI, PRI, nous i vells PGOU. La promoció immobiliària, la construcció, el ciment, la rajola. Ja sabeu de què us parle. És mentida que a l’estat espanyol s’haja acabat la cultura del pelotazo, només s’ha concentrat on les plusvàlues són més grans i els riscos (de control públic exhaustiu, per exemple) mínims. S’ha concentrat en Màlaga, Almeria, Múrcia i el País Valencià, principalment.

Fem unes reflexions serioses al voltant del creixement impressionant de la construcció. La primera cosa que hauríem de fer és constatar que la rajola s’ha convertit en el motor principal de l’economia valenciana (de l’ordre d’una quarta part del nostre PIB i de l’ocupació hi tenen relació), amb la connivència, quan no directament el lideratge del govern valencià. Això de per si ja és una dada preocupant, en tant que és un sector de baix valor afegit del treball i poc donat a la innovació tecnològica, i que absorbeix bona part dels recursos de la resta de la indústria valenciana. Els nostres fabricants de tèxtil, calçat o moble difícilment poden oferir taxes de guany d’almenys el 15% anual acumulatiu als inversors. Desballesta la nostra indústria tradicional i, en canvi, ningú pareix ser conscient que el territori és un bé finit i, per tant, aquests creixement no podrà mantindre’s eternament. I després què?

El nostre litoral pareix ser el principal atractiu que motiva aquest boom. Hauríem d’estar molt atents a com aquesta massificació és percebuda pels nostres visitants (clients), i als senyals d’alarma que els empresaris d’hostaleria intenten fer arribar als nostres polítics, més no és necessàriament millor. Que el ciment dura cent anys hauria d’estar retolat al front d’alguns regidors del nostre País. La irreversibilitat de les decisions que prenen ara implica que nosaltres, els joves, no podrem decidir absolutament res, que haurem de bregar amb el que ells hagen decidit (o permès) fer. Un model econòmic condicionant del futur.

Aquest model implica també un determinat model urbà, i de vertebració del territori. En aquest sentit és important que considerem com afectarà al benestar dels ciutadans el gran canvi que està produint-se: El model a què els promotors ens aboquen, residencial de baixa densitat, té força implicacions negatives que no solen ser explicades a la societat: L’augment de la sobrecàrrega dels nostres recursos ambientals, especialment els hídrics; l’augment de la motorització privada (el transport públic deixa de ser eficient a densitats molt baixes); l’augment dels costos de manteniment dels serveis públics (enlluernat, neteja, seguretat, clavegueram...) que paguem els residents permanents (no aquells que gaudeixen del seu apartament, però computen a efectes fiscals com a, per exemple, madrilenys, i per tant deixen els seus trams de l’IRPF a les arques del centre peninsular). Per no parlar de que hi ha un potent esbiaixament cap a la venda de la propietat (les segones residències apallissen hotels, hostals o càmpings) i, per tant, la pèrduda de la sobirania dels valencians arreu de les nostres comarques. No pretenc fer un repàs exhaustiu, només destacar alguns aspectes del problema.

Penseu que exagere? El País Valencià té un terç del seu primer quilòmetre de costa construït. Alacant un 49’3%. Les noves urbanitzacions, hotels i camps de golf construïts o en construcció es calcula que a 2015 necessiten un mínim de 220 hectòmetres cúbics anuals d’aigua, tres voltes superior al que, segons el PP, es pot transvasar del Xúquer al Vinalopó. A la tardor de 2005 hi havia vora un centenar de projectes de camps de golf presentats o en estudi i més de 150.000 nous habitatges, la majoria d’ells destinats a residències turístiques. Del 1990 al 2000 la superfície urbanitzada al País Valencià havia augmentat un 49’98% (més del doble que la mitjana de la resta de l’Estat), i no tinc la impressió que el ritme pare.

Més de 15.000 denúncies han arribat a la Unió Europea, que dins de la seua limitada capacitat d’actuació ha posat el crit en el cel, cosa que ha servit per que el conseller González Pons ens fera gaudir d’uns bons moments humorístics amb les seues acusacions d’obscurs interessos britànics en altres destins turístics, o simplement per perjudicar-nos (aquests també mos volen furtar la paella?). Riuria si no pensara que són ells els que estan furtant-nos quelcom. Ens estan furtant la terra, ens estan furtant la capacitat de decisió sobre el nostre futur. Que qui són ells? Els promotors i els seus còmplices. I això que ni he nomenat el que ens costa als joves adquirir un habitatge, eixir de casa. Però és que ara no em preocupa tant l’emancipació dels joves (tema que dóna per a un altre article) com la dependència a què sotmeten al nostre país. És una estratègia tàcita de dependència. I d’enriquiment d’uns pocs. I ràpid. Abans que la societat es consciencie, s’organitze.... I, de moment, els està funcionant prou bé. Impedim-ho.

Kepa García de Latorre
Coordinador General Bloc Jove