Pel seu interés reproduïm l'article "Bye, bye Camps"  del Portaveu Nacional del BLOC JOVE, Pere Fuset, publicat al quinzenal  L'Avanç. L'article s'enmmarca dins de la columna habitual que amb el títol de "Polifònic" es publica a les pàgines d'opinió d'esta publicació  en valencià cada dues setmanes.

Bye bye Camps!

Pere Fuset. Portaveu Nacional del BLOC JOVE

Hem de fer-li un gran favor a Camps. Ho hem de fer tot i que només siga pel record d’allò que ens deien, fins i tot l’ Eliseu Climent, amb “és un dels nostres”. Li devem un favor i és el d’enviar-ho a l’oposició. Que descanse allí que ens ho mereixem.

El President era un perfecte desconegut i hagué de lluitar contra dos factors: la seua aureola grís i el zaplanisme. Ni Canal 9 pareixia disposada a posar-li les coses fàcils en cap dels dos fronts..

Camps, que s’havia deixat vore per aquelles tertúlies nacionalistes dels 90 ,per les que passaren uns i altres, xocava clarament amb el seu predecessor. Em comentava un amic historiador que s’imaginava a Camps allà , a la sala més honorable del Palau de la Generalitat, mirant-se aquells quadres antics mentre devia pensar “sóc el president del vell regne de València”.

I sabeu què? Possiblement la imaginació del meu amic, tot i els seus vicis historicistes, tinga certa lògica. Recordeu allò de jurar els Furs a la seua investidura? O allò de pujar al Penyagolosa en plena campanya electoral? I aquella declaració institucional pel valencià? Tot eren simbols i tot es quedà en lletra morta, en caricatura d’allò que pugué ser i no fou. I així un no dorm tranquil, veritat Camps?

Camps ha decebut i molt. Potser només als ingenus però la veritat és que porte ja un grapat d’articles llegits sobre el tema. La major part d’ells són de plomes progressistes, escriptors i periodistes de l’òrbita de l’esquerra i el valencianisme que esperaven trobar allò que mai s’ha vist nítidament: un centredreta modern i europeista amb marcat tarannà valencianista. És dur anhelar això des de l’esquerra .

Camps és potser esclau de la seua mediocritat? De la manca de creativitat per a generar un discurs diferenciat? De les batalles internes i les malifetes dels Zaplanistes? De la tant temptadora reacció previsible de victimisme anticatalanista davant un tripartit a Catalunya i un govern socialista a Moncloa? Siga com siga, no hi valen excuses i resulta igualment patètic vore-lo encapçalant la croada espanyolista del PP, ofrenant estatuts al carrer Génova i aferrant-se a la vena més conservadora de les seues arrels.

Camps és un fracàs i ho dic amb molta llàstima, per que no soc ni seré dels qui pensen que “com pitjor millor”, i ja m’haguera agradat que les coses després del 2003 hagueren anat d’altra manera. La realitat, però, és així de crua. Tenim un Consell endeutat, una RTVV que fot llàstima, un país formigonat i amb una econòmia de cartró pedra. El valencià continua essent, (fins i tot més que en l’era zaplanista), una simple excusa per a discutir i desviar atencions. El sectarisme és una religió i la prepotència una norma. La demagògia és el pa nostre de cada dia i la lleialtat a l’estat una autèntica subordinació suicida. La sort és que Camps ja no enganyarà a ningú. I per això, confie que al 2007 li direm , Bye, bye, Camps!